Parad de pararme

Teatre

informació obra


Direcció:
Carolina Torres Topaga, Silvia Albert Sopale
Intèrprets:
Malcom McCarthy
Sinopsi:

Vas corriendo para no perder autobús y un policía te para.

Le preguntas a una señora la hora por la calle y un policía te para.

Vistes chándal y zapatillas y un policía te para.

Descansando en un banco en la plaza mientras miras a las palomas un policía te para.

Al terminar de hablar con tu abuela desde el locutorio un policía te para.

La policía dice que tiene órdenes de identificar a gente como tú.

¿Cómo eres tú?

Parad de pararme es un un encargo que realizó SOS RACISME a la Compañía No es país para negras por la necesidad de denunciar las paradas de la policía por perfilación racial. Es la interpretación artística de la campaña del mismo nombre que está llevando a cabo SOS RACISME desde hace cuatro años y la cual cuenta con una app para hacer denuncias e incidir en la erradicación de esta práctica.

Con la firme convicción que el teatro es y debe ser en estos momentos una herramienta de transformación social, que participe en la elaboración de los discursos políticos y socioculturales, sus creadorxs aceptaron el reto porque coincide con los de los objetivos de la compañía. La obra dinamiza la participación del público con la las herramientas que ofrece el Teatro Fórum/Teatro del Oprimido. Al basarse en testimonios reales también emplea los recursos artísticos del Teatro Documento.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Parad de pararme

05/02/2024

Merda de colom

per Àlex Grande

Parad de pararme

Sala Fènix, 24 de gener de 2024

Parad de pararme és un encàrrec que va fer SOS RACISME a la companyia No es país para negras per la necessitat de denunciar les parades de la policia per perfilació racial. El resultat és aquest monòleg de Silvia Albert Sopale i Carolina Torres Topaga, interpretat per Malcolm McCarthy (amb una interpretació sòlida, consistent). El monòleg, que interactua amb el públic, permet submergir-te amb un bon disseny de llums (Raúl Beldarrain), i espai sonor (Siwo i Xiluva Tomas) i amb el moviment d'una escenografia que fa que tot flueixi de manera orgànica.

Un escenari, una persona i víctimes. Víctimes que han patit abús policial només per ser d'una altra ètnia. Des de ben petits els hi ensenyen a com han d'actuar davant de la policia, com han d'estar amb els seus col·legues, sempre mantenir la postura, mai abaixar la guàrdia. Estar sempre alerta cansa, però cansa més que no parin de parar-te pel teu color de pell, el teu estil, la teva religió, la teva vestimenta...

Només pels prejudicis que tenen, paren a algunes persones i a d'altres no. Revolucionem les xarxes, posem veus un parell de dies, unes setmanes, un mes? Però després ens n'oblidem, continuem amb la vida, no hi ha justícia per les persones mortes, no hi ha represàlies pels abusadors que, segons ells, només fan llei.

La policia, quan abusa del poder, és com una merda de colom: es caguen en tu com volen, sense tenir raó, i tu has de netejar la merda. Després has de denunciar i no et donaran la raó, o potser sí, però la seva condemna serà mínima contra la teva lluita, per això mai ens hem de quedar callats. En situació de presència d'abús, és tan fàcil com quedar-se, acompanyar-lo, gravar-ho, ajudar-lo que no se senti sol i que hi hagi un testimoni per donar i ajudar a alçar la veu. Com en l'obra, que alcen la veu les víctimes d'abusos, amb proves de testimonis, cares de persones i casos reals, dades reals.

Manifestar-se, publicar a les xarxes i donar veu a les revolucions està bé; però no ens hem d'oblidar que tot això continua passant.

Àlex Grande

@alex_gral_27