Primera crítica del David Magaña
Hablar no sirve. De nada
Espai Texas, 9 de juny de 2024
Hi ha un recurs molt utilitzat que consisteix a comparar els éssers humans amb animals per explicar en què ens distingim. Això serveix a l'escriptor per introduir el tema del qual vol parlar en el seu escrit. Més enllà d'això, és un recurs completament absurd i que no aporta informació útil. "El que distingeix l'ésser humà dels altres animals és la seva capacitat de riure". Sí, clar. També som l'únic animal que es queixa quan ha d'agafar l'R3, no et fot. Quina bajanada de recurs. En fi, no us entretinc més amb manies, que sou aquí per llegir una crítica de teatre. Començo.
El que distingeix l'ésser humà dels altres animals és la seva capacitat lingüística... Ups. Se m'ha escapat. Però sí, avui va de paraules.
Som conscients de la importància que en Bob Pop dona al llenguatge ja des que llegim el títol. "Hablar no sirve". Punt. "De nada". Aquest punt, segons el mateix autor explica a la peça, li serveix per passar d'un monòleg a un diàleg. D'una persona enviant un missatge de forma unilateral a algú que espera que li contestin un "Gracias" imaginari per respondre "De nada". El monòleg ja no existeix per a Bob Pop, ni tan sols en el títol. És impossible: a causa de l'esclerosi múltiple té la mobilitat reduïda i, per tant, ha d'estar gairebé sempre acompanyat.
A l'escenari, per tant, també ho està. Un fantàstic Daniel Bayona interpreta la figura del seu cuidador, i els dos són ja a escena quan arribem els espectadors, donant-nos la benvinguda. A l'espai escènic s'evidencia de nou la importància de les paraules: observem una taula plena de llibres i uns estenedors d'on pengen fulls plens de textos a ambdues bandes de l'escenari. En aquest moment desconeixem per a què serviran, però ho sabrem ben aviat.
Durant la representació, en Bob Pop ens parla a través d'experiències que ha tingut amb nens al llarg de la seva vida. Les fa servir com a vehicle per tractar temes com la vulnerabilitat, el sexe, la tolerància, la soledat. Bayona l'escolta atentament com l'escoltem el públic, però, de tant en tant, exerceix de la "consciència" de l'autor, discutint-lo, posant en dubte el missatge que aquest ens transmet, deixant en evidència les contradiccions que té. Contradiccions que, per cert, tenim tots.
Aquest duo, Pop-Bayona, autor i consciència, és còmic i punyent alhora. No hi falta el sarcasme i comentaris sobre la política actual o crítiques a figures reconegudes com Santiago Segura i Pablo Motos. Tampoc hi falta la poesia: els intèrprets llegeixen a dues veus "Oda a Walt Whitman", de Federico García Lorca. Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whítman, / contra el niño que escribe /nombre de niña en su almohada, / ni contra el muchacho que se viste de novia/ en la oscuridad del ropero [...] Pero sí contra vosotros, maricas de las ciudades, / de carne tumefacta y pensamiento inmundo. Amb aquests versos, Lorca defensava suprimir el pensament d'un únic referent de sexualitat, subvertint el discurs majoritari de l'època. Aquí és on brilla realment la potència discursiva de l'obra, en anar contra l'immobilisme, contra l'status quo.
"Usaron mi pluma para atacarme", diu en un moment en Bob Pop a l'escenari. La frase potser passa inadvertida, però és potent. No només pel fet, que també ho és, sinó perquè l'autor no diu "me atacaron por mi pluma", que indicaria que l'atacaven per aquest motiu. No. No l'atacaven per la ploma. L'atacaven per tot allò que representa. L'atacaven per por, per ràbia, per ignorància. I utilitzaven la seva manera de ser per fer-ho. "Usaron mi pluma para atacarme". Li han volgut mal. Però en Bob Pop mai no s'ha convertit en víctima. No ha fet un text lacrimogen, de "porno-superació", com diu ell mateix. Més aviat el contrari, ha volgut posar-se en qüestió públicament per deixar clar que és un privilegiat, per retreure's no haver cregut prou en ell mateix com per sentir-se capaç d'influir en els altres. Fins i tot sembla que vulgui retratar-se com algú que no mereix la nostra simpatia.
Però suposo que parlar no serveix. Perquè el que aconsegueix amb el diàleg, justament, és que ens preguntem si hem estat víctimes de nosaltres mateixos. Si, empesos pels prejudicis, pel que s'esperava de nosaltres, per les nostres pròpies exigències, ens hem acabat convencent que mereixem que algú senti pena per nosaltres. Crec que fer-nos aquestes preguntes és essencial per tractar-nos a nosaltres mateixos amb més amor, més compassió. I així, poder veure el món a través dels ulls de l'empatia, i no del victimisme. Relacionar-nos des de l'igual amb els altres per no viure esperant atacs, sinó viure en pau i comprendre millor a qui tenim al davant.
Hablar no sirve. Escoltar, potser sí. Amb una posada en escena senzilla, però carregada de significat, l'obra de Bob Pop ens recorda que la veritable comunicació no està en les paraules, sinó en la comprensió mútua.
David Magaña
