M’hauríeu de pagar
Sala Atrium, 26 de juny de 2021
Jordi Prat i Coll, director de muntatges recents com La Rambla de les Floristes o el celebradíssim Els Jocs Florals de Canprosa, no deixa veure tan sovint la seva faceta de dramaturg. Ara bé, que la seva obra dramàtica sigui reduïda no vol dir que sigui irrellevant, ho va demostrar el 2017 amb la singularíssima Requiem for Evita i ho torna a fer amb M’hauríeu de pagar. Ja es va poder veure al Festival Temporada Alta l’any passat, i arriba ara —després de molt de temps d’espera, a causa de les cancel·lacions pandèmiques— a la Sala Atrium, dins el Grec Festival de Barcelona.
Només començar, els tres intèrprets de l’espectacle ja ens avisen del que estem a punt de veure: “tres monòlegs de soledat”. Per si no ens ha quedat prou clar, sona la veu de Guillermina Motta: “Ella m'espera davant la porta / Ella és aquí, ella ha tornat / La soledat”. El text de Prat i Coll, doncs, ens mostra, a través de tres monòlegs (subtilment) entrellaçats, com a tres personatges isolats, perduts, els arriba una revelació. Precisament perquè estan sols, necessiten “revelar-se davant d’algú” (com explica Prat i Coll al llibre de l’obra, editat per Comanegra i l’Institut del Teatre), els cal compartir aquesta revelació amb el públic perquè sigui real, i és per això que ens interpel·len de forma directa. Prat i Coll deixa sols els personatges davant nostre: només coincideixen a escena a l’inici, entre monòlegs i al final. Vol que ens confrontem directament amb aquests tres éssers. O que ells es confrontin amb nosaltres.
Els tres monòlegs són de llargada decreixent: el primer dura quasi una hora; el segon, uns quaranta minuts, i el tercer, poc més de deu minuts. La despulladíssima posada en escena (personatges sols davant el públic, poc moviment escènic, només un tamboret i una il·luminació senzilla) obliga els intèrprets —dirigits amb mà precisa— a treballar la veritat i la concreció. Això és, en gran part, el que manté el magnetisme durant les prop de dues hores d’espectacle. Comencem veient Àurea Márquez, que encarna una guia de museu que ens durà a una exposició d’anunciacions. Des del principi ens diu que hauria volgut ser actriu, i aviat descobrirem que té una relació convulsa amb el sexe, amb la mentida i amb la seva família. Márquez defensa amb solvència el que és potser el personatge més complex de l’obra, destapant a través de la mirada capes i més capes de dolor, i tot això amb un sentit de l’humor constant i imprevisible, que et pot fer passar, en qualsevol moment, del riure a la llagrimeta i viceversa.
El segon monòleg se’l reparteixen Carles Roig i Francesc Cuéllar (Roig el fa fins el 2 de juliol i Cuéllar, a partir del 3: tria la teva aventura). Qui ens parla, en aquest cas, és un noi jove —de poble, diu— que ve a posar el seu cos a disposició del públic, congressistes que hem contractat els seus serveis per satisfer els nostres vicis. Perquè el coneguem abans de contractar-lo —i pagar-lo—, se’ns despulla físicament i emocionalment. Fa tot el seu monòleg completament nu: no hi ha on amagar-se, és tot vulnerabilitat. Un monòleg que conté alguns dels millors passatges de la peça, entre els quals un mordaç retrat dels actors i les actrius: què ets realment, actriu o cambrera? Touché, pensem, removent-nos a la butaca. Roig —l’actor que jo vaig veure encarnar el noi— treballa a la perfecció l’obertura, la nuesa de l’ànima que el personatge requereix, amb una sobrietat que glaça la sang i amb una sensibilitat que emociona.
Finalment, tanca la història Albert Pérez, amb el monòleg més breu. És un pianista amb la salut delicada que ve a oferir-nos el que podria ser el seu últim concert. Evoca la seva infantesa, la seva mare i el seu pare. Pérez és l’actor més gran, però, paradoxalment, és “El fill” a l’obra (és aquí que l’autor dibuixa el lligam subtil entre els tres monòlegs). En aquest últim monòleg, el treball de Pérez és mil·limètric: fa que sembli fàcil el que no ho és gens. La seva mirada és un pou en què, estovats després de veure els altres dos monòlegs, ens veiem obligats a submergir-nos. No ens demanarà que el paguem; només que l’escoltem tocar l’Intermezzo A major opus 118 de Johannes Brahms. El final no es pot descriure amb paraules, però per resumir es pot dir que és una meravella.
Les interpretacions llueixen, en gran mesura, perquè el text és brillant, una prova de la vàlua de la veu dramatúrgica de Prat i Coll, una veu molt singular i personal que, al mateix temps, sap desplegar-se en tres personatges molt diferents. Una veu que en són tres —després de parlar de revelacions, la referència bíblica és inevitable— que ens parla de la por, del sexe, de l’amor, de la família, de la maternitat, de la paternitat, del món actoral, de la història de l’art...
L’obra és exigent per a l’espectador, és un llarg tsunami de paraules, però és tan captivadora que no perd l’interès en cap moment. Les històries són singulars, potents i estan ben interpretades. El text està ple de capes, no te l’acabes. I el to és molt especial i interpel·la el públic directament. Per tot això, M’hauríeu de pagar paga molt la pena. El Grec d’aquest any no podia començar millor.
Nil Martín
@nilmartinlopez
[Foto capçalera: © Noelia Sardà]
