(M.) Fartlek
Teatre La Gleva, 3 de novembre de 2021
Pau Bonet es posa uns guants de boxa per obrir un full plegat. De mica en mica, ho aconsegueix. Hi ha alguna cosa absurda, misteriosa, incomprensible, que converteix aquest patetisme elegant en poesia escènica. Un pròleg a l'alçada. Una presentació del que serà una classe sobre el dandisme. O un repàs per la vida de Martina Fartlek. Un deixar-se portar per la potència de l'absurditat misteriosa i la poesia magnètica.
El conferenciant Sergi Ducet (també autor de l'obra) és aquell professor jove, enrotllat, capaç de fer atractiva una classe del tema que menys t'interessa. Parla dels dandis i del dandisme amb una passió desmesurada, fent de cada troballa una autèntica sorpresa del coneixement. Pels que no coneixíem el dandisme (és llarg d'explicar, aneu-hi i ho sabreu), el plaer de descobrir pren importància. Al principi la conferència té més pes, però això canvia. De mica en mica, guanya protagonisme l'argument que es fixa en la vida de Martina Fartlek i el seu talent per a convertir-se en una artista reconeguda sense fer res més que aconseguir generar una imatge i un misteri entorn d'ella. Orgànicament es van intercalant les escenes amb la classe magistral.
Aparentment el tema resulta poc proper, però en un punt de l'obra la visió de l'espectador canvia. Giorgio Lavazza (Joan Esteve) pronuncia un discurs que apel·la a la humanitat des de la quotidianitat. L'absurditat dandista que havíem vist fins al moment ja no és la vida dels altres sinó que ens transporta a la nostra pròpia absurditat, a aquells moments de poesia patètica. Els que odiem i, tanmateix, són bonics o inevitables. Sens dubte, un dels moments més sensacionals de la funció i el que fa que, tot plegat, doni sentit i entitat al text.
En escena hi trobem Pau Bonet, amb un únic moment estel·lar; Sergi Ducet, que més que interpretar evoca el coneixement amb simpatia; Belén Barenys, a la pell d'una Martina freda; i Joan Esteve, que fa créixer la interpretació a mesura que avança l'obra. Al costat, amb els audiovisuals, hi trobem Manel Barnils, que acaba sent un actor més. S'hi respira en tot moment una simpatia entre intèrprets que s'encomana, que produeix agilitat en les explicacions i diàlegs. Les magnífiques interpretacions capten l'atenció a través de la mirada. La proximitat del públic ajuda que l'efecte imant es mantingui.
Un equip de luxe eleva la qualitat artística del muntatge. Ducet fa tàndem amb Núria Ramis a la direcció, que és un dels punts forts del muntatge. Han sabut buscar còmplices que vetllin per la màxima qualitat tècnica i artística. Escenografia, vestuari, audiovisuals, il·luminació i espai sonor se situen en la fredor càlida. El truc és jugar poquíssims elements: fum, cadires surrealistes, una banyera amb una roda, el got (ai, el got), els micròfons... Es construeix tot un univers amb molt poc, però amb un molt bon treball, que dona coherència al conjunt.
(M.) Fartlek converteix l'anècdota dandista de Martina en un retrat de l'absurditat humana. Si hi ha poesia és perquè hi ha misteri. Alguna cosa et lliga a l'escena sense saber massa per què. I fa que t'arribis a interessar per un personatge històric, que pràcticament només va ser imatge d'ell mateix. Com aquest (M.) del títol, que no saps si hi és o no hi és, que potser pica l'ullet a M. Rajoy o simplement és algú que, en una festa, s'allunya del centre per ser vist, però no ser el centre d'atenció. L'absurditat dandista atrapa, com atrapa la poesia de la nostra quotidianitat.
Martí Rossell
@martirossellpelfort
