Familie
Teatre Municipal de Girona, 24 de novembre de 2023
La vida quan ets de classe mitjana burgesa consisteix a créixer, aprendre els valors socials i culturals, executar-los i morir. En aquest procés, naixem en una família i en algun moment la deixem enrere per trobar un lloc nou en el món. Si tot va bé, ens reconciliem amb aquesta estabilitat inicial, creant-ne una de nova. L'objectiu de la família és, doncs, la perpetuació de la vida, i no un suïcidi narcisista i melancòlic sense sentit. Des d'aquesta perspectiva, el suïcidi col·lectiu que Milo Rau ens presenta a Familie és aparentment absurd, però quan l'existència humana entra en qüestionament, l'inexplicable cobra sentit i comença la mitosi d'interrogants.
Familie és una obra neerlandesa que il·lustra l’últim vespre de la família Demeester, ficcionant enginyosament els esdeveniments a partir de la família Peeters-Miller. Per primera vegada, Milo Rau decideix experimentar i escollir una família de debò per conduir la història. Els intèrprets Filiph Peeters i An Miller encarnen el rol de pares, mentre que les seves pròpies filles, Leonce Peeters i Louisa Peeters, fan d’elles mateixes.
La decisió de construir la història a partir d’una família feliç, normal, i real, permet aproximar-nos a la seva quotidianitat i relacionar-la fàcilment amb la nostra. Aquesta dramatúrgia ens porta a reflexionar i preguntar-nos quins són els motius que condueixen a una família tan normal a suïcidar-se d’aquesta manera. A la vegada, ens dona a entendre que no estem tan lluny com ens pensem d’aquesta realitat. Exactament… què és el que ens separa d’aquesta tragèdia? Milo Rau aconsegueix crear un paral·lelisme que ens interpel·la a tots.
Pel que fa a la posada en escena, la superfície de l'escenari està recoberta de clarobscurs que parteixen d'un muntatge impecable que simula l'interior de la casa Demeester. Hi trobem un lavabo, una cuina acompanyada d'un menjador confortable i les habitacions de les filles, d'on sorgeix una constel·lació d'imatges boniques.
El suport de la pantalla, en aquest cas, ens és de gran ajuda per seguir els subtítols de l’obra, encara que utilitzar-la per projectar simultàniament l’acció pot resultar innecessari en alguns casos. D’altres, però, reforça el dramatisme de l’escena, sobretot, quan es posa el focus en els monòlegs de la germana gran. A més, com a anècdota interessant, sentir l’olor en directe del marisc que cuina el pare, ens integra molt bé en l’atmosfera familiar, quasi obligant-nos a oblidar el final fatal d’aquesta història.
Totes les famílies ens expliquen històries diferents: les famílies felices, segons Tolstoi, són totes semblants, però els finals tristos ens desperten una sensibilitat i existencialisme especials... Aquesta obra funciona com un plany on plorar no entra en debat, perquè el que et retorna és més revelador que el plor en si. El suïcidi, al final, esdevé el menys important, només és la metàfora que sustenta l'obra — capitalisme, crisi climàtica, guerres, èxit, individualisme, banderes verdes, pal·liatius... Imagina tota una societat suïcidant-se altruistament: "Ens hem equivocat, ho sentim". Potser els absurds som nosaltres que continuem arrelats a la vida, després de tot.
Jana Orta Armengol
janaorta08@gmail.com
