Per a la Nobel Elfriede Jelinek, el refugiat és ara ma- teix el gran símbol de la qüestió europea, dels seus valors (qüestionats) i dels seus pecats. El text, basat en la tragèdia Les suplicants d’Èsquil, retrata amb duresa una societat cínica i d’un racisme latent. El di- rector Guy Cassiers ha passat pel filtre poètic aquest text colpidor per crear un espectacle d’emocions intenses sobre l’odissea dels desplaçats i el seu pati- ment, i també sobre la impotència d’Europa, incapaç d’assumir aquest repte humanitari. Un muntatge on els cossos dels ballarins assumiran el sofriment físic d’aquest viatge, envoltats per les inquietants atmos- feres pictòriques d’El Bosco.
Grensgeval (El cas de la frontera) 18 de novembre, Teatre Municipal de Girona
Setze ballarins a l'escenari, quatre actors de talent, un text trencador d'una premi Nobel sobre una temàtica actual, una gran producció amb vídeos en directe i una rica escenografia. Tot apuntava a un espectacle que remou consciències i puja l'espectador a una muntanya russa d'emocions, però res de tot això em va passar en veure Grensgeval (El cas de la frontera).
El text és realment diferent, frases poètiques i oníriques que el director pot repartir de forma aleatòria als diferents actors, no existeixen personatges ni diàlegs en el sentit convencional. La proposta escènica consisteix en no posar en acció el text, sinó que els quatre actors es limiten a deixar anar les frases, mentre els ballarins es mouen i l'escenografia canvia.
Tot el to de l'espectacle, amb l'excepció d'alguns moments on el ritme s'intensifica, és bastant neutre i pla, tant l'actuació dels actors com el moviment dels ballarins. Tot és de qualitat: la coreografia, la interpretació, l'escenografia i els recursos de vídeos i projeccions, que creen moments estètics realment interessants, però aquesta constant de neutralitat en el ritme no em va fer entrar en l'espectacle i feia baixar el meu interès i atenció pel que estava passant.
Com es va jugar el text tampoc em va ajudar gaire a enganxar-me a la història, he trobat a faltar la vinculació amb el cos, amb l'acció i els canvis de ritmes i intensitat. Un altre element que em va jugar en contra va ser el fet d'haver de llegir constantment la traducció, per com estava asseguda era molt difícil llegir i al mateix temps poder veure l'escenari.
Tot i que tots els elements posats en escena eren de qualitat, no m'ha emocionat en cap moment, m'ha colpit alguna frase o algun moment estètic més intens, però he sortit del teatre impregnada del to gris i neutre de l'espectacle que m'ha deixat bastant indiferent.
Elisa Ballardín