La mítica Royal Shakespeare Company torna a Temporada Alta. Ho fa amb una de les peces més fosques de Shakespeare i, alhora, una de les més actuals: Mesura per mesura. L’obra, una contundent crítica als governants, explica la història del lloctinent Angelo, que, decidit a perseguir el fornici, condemna a mort un jove cavaller per haver deixat embarassada la seva promesa fora del matrimoni. Una comèdia tràgica i subversiva sobre la justícia, la moralitat i el desig sexual. Gregory Doran, un dels grans experts en Shakespeare de la seva generació, ha traslladat l’acció a la Viena d’abans del col·lapse de l’Imperi austrohongarès. La Viena de Freud, Klimt i Mahler.
Aquest octubre s’inicia el festival Temporada Alta amb Measure for Measure de la Royal Shakespeare Company, una representació de 2h 45 minuts del text shakespearià amb sobretítols en català. Especifico aquestes característiques perquè trobo important anotar que tot i tractar-se d’una obra de qualitat assegurada, no és fàcil mantenir l’espectador atrapat en el teatre durant gairebé tres hores en un idioma que no és ni propi ni contemporani. Tanmateix segueixes “Measura for Measure” com qui persegueix un cabdell de personalitats que es desfilen estimulant-te la curiositat (o la moralitat).
La guspira inicial: Un poder judicial que canvia de mans. D’un Duc flexible a un súbdit que viu la seva vida projectant una rigidesa moral total. Què passa quan Angelo passa a tenir tot el poder? Què passa quan la seva lectura de la llei no admet debat, a menys que al legislador li interessi? Qui protegeix als ciutadans en aquest cas?
“My false outweights your trouth”
- La meva mentida té més pes que la teva veritat -
Contundent més que divertida (però aprofitant totes les possibilitats crítiques que li ofereix ser una comèdia), i plena de conceptes i idees que et plantegen dubtes més que respostes entorn a la moral, l’egoisme, la naturalesa humana. Et fa venir moltes ganes d’agafar i rellegir el text en calma. Sembla doncs molt apropiada la decisió de localitzar l’obra a la Viena del 1900, fent-la una mica més propera a l’espectador contemporani (tanmateix també crec que no hagués canviat molt l’efecte de l’obra sense aquesta concessió temporal). De fet, l’únic que priva l’obra de considerar-se contemporània és el contrast cultural fort que hi ha amb el que considerem ara immoral i la institució del matrimoni. Les reflexions de fons tanmateix resulten estrepitosament contemporànies en el context polític i judicial actual, especialment a Catalunya. Un motiu més per celebrar l’elecció d’aquesta obra com a peça d’arrancada del Temporada Alta 2019.
M’ha sobtat molt positivament també l’aposta de la companyia per representar el text clàssic amb actors i actrius que prenen diferents papers independentment del gènere. És una bona resposta a la voluntat de mantenir el caràcter de les obres originals, representades només per homes independentment del gènere dels personatges. Una forma de mantenir la desvinculació de gènere que va funcionar exactament igual de bé - segons el meu parer - com quan el repartiment és únicament masculí. Tampoc va influenciar de cap manera en l’obra que una de les actrius (la fantàsticaAmy Trigg), que representa diversos papers, actuï en cadira de rodes. Alenades d’aire fresc en el teatre més clàssic.
Val la pena comentar també la simplicitat de l’escenari, que amb una pantalla final ens passa d’un indret i una atmosfera a una altre amb una subtilesa sublim, només igualada per la música en directe que l'acompanya, arrodonint-la però no agafant mai protagonisme. A destacar el cant de re-introducció a l’obra que et transporta després de la desconnexió del descans.
Aquesta elecció de simplicitat permet concentrar l’atenció en la magnífica representació dels actors. Cal destacar especialment les representacions d’Angelo (Sandy Gierson) i Isabella (Lucy Phelps), brillants en l’expressió del seu univers i contradiccions pròpies, com illes que no veuen més enllà del seu propi horitzó.
Tanmateix no em va convèncer aquesta interpretació dels personatges com a contenidors estancs, baldufes que giren a causa d’una guspira inicial mogudes simplement per les circumstàncies/conseqüències. Potser, pel meu gust, faltava un Duc més potent, que convertís les baldufes en marionetes i em permetés implicar-me més amb el que estava succeint. Al final, el Duc em va semblar un personatge secundari, que no sabia molt què feia, però tampoc semblava que s’ho estigués passant molt bé. En definitiva, no el vaig acabar d’entendre i no em va servir de fil per relligar tot un conjunt de personatges i històries lligades per l’egoisme propi de cadascú. Potser però, evidenciar aquest individualisme era precisament la intenció de la direcció (Gregory Doran).
En definitiva, un plaer com sempre veure un Shakespeare clàssic excel·lentment representat i escenificat. Tanmateix una pena que sigui per la naturalesa de l’obra original o de la representació, personalment no pogués submergir-m'hi i gaudir-la tant com amb algun altre clàssic portat al festival Temporada Alta anys anteriors.
