Un joc de dos i res de tu. L'espectacle Res de Tu és una conversa entre dos actors que centren la interpretació en un mateix personatge, l'Òscar. Dues veus que s'entrellacen i no s'arriben a tocar mai. L'obra, dirigida per Montse Rodríguez Clusella, aprofundeix en la soledat de la multitud. L'estructura és senzilla, diàlegs amb repeticions de frases, que parlen tota l'estona d'ell, el gran desconegut per l'espectador, l'Òscar. No apareix en tota l'obra, però la seva figura és qui dona sentit a la trama principal. El desig d'allò que no es pot arribar a tenir. Tot és possible llevat de tu. Res de tu.
El guió d'Iván F.Mula està estructurat de tal manera que la repetició de frases dona força a l'escena. L'intercanvi de paraules entre els dos actors és senzill i directe, aportant tensió dramàtica i velocitat a l'obra. L'espai és un element més de l'espectacle. Minimalista i gairebé a les fosques la interpretació segueix el ritme de les llums. El vaivé de focus i colors és clau a l'hora de posar en situació al públic. Gairebé tot l'espectacle es localitza en una discoteca. La superficialitat de l'espai es contraposa amb la intimitat dels protagonistes.
Els cossos són el tercer personatge. Roger Vilà i Mireia Sala, els dos actors de la funció, juguen amb el pes i moviments per representar els diversos personatges i estats d'ànims de cadascun d'ells. Recorregut emocional marcat pel moviment dels cossos.
La música és un altre element cabdal que marca els protagonistes i el pas de les escenes. A l'inici, nus i final Mireia Sala toca la cançó Nada de nada per marcar els canvis de trama. Recurs ben utilitzat que ressitua al públic i estableix una vinculació directa amb l'argument. És igual el que passi a escena, la conclusió encara és la mateixa. Res de tu, nada de nada. La cançó s'encarrega de mostrar que malgrat que el protagonista enamorat de l'Òscar sembli evolucionar, no ho fa. És la petjada que encadena. És l'apuntador que recalca que no hi ha avenç, que el desig per tenir allò que no es pot continuarà patent, tot i que s'apaguin els llums i l'espectacle acabi.
És curiós que no sabem el nom del noi enamorat de l'Òscar. No interessa. El públic d'ell només vol veure's reflectit. És la interpretació d'una emoció, el rebuig. La sensació de ser un "quasi alguna cosa". Necessita ser anònim per tal que la identificació amb ell sigui encara més potent. Anonimat que el fa una mica de tots i menys de cadascú. Entre els espectadors les mirades de compassió i identificació donen valor al personatge. A l'Òscar no li cal aquest valor. El seu nom es repeteix en més de 110 ocasions.
És interessant el muntatge en format mirall de l'espectacle. A totes dues bandes de l'escenari hi ha el mateix element: una banqueta que es disposa segons convingui a mesura que avança la trama. Quan un dels dos actors és a un costat del teatre mirant al públic, l'altre està a l'altre costat fent el mateix. Joc de miralls. Teatre amb estructura d'arena. Escenari rodejat per espectadors amb escenes gairebé buides.
La gent sembla haver gaudit de l'espectacle. Me'n vaig amb la sensació d'haver vist més realitat que ficció. El plantejament era fonamentat en un clixé, noi gai s'enamora d'un heterosexual que no li fa cas. El dubte sobre si l'obra ha superat el clixé, em farà donar-li un parell de voltes. Les llums s'apaguen, el públic marxa i l'Òscar continua sense aparèixer. Nada de ti, nada de nadie. Nada de ti, nada de nadie. En definitiva, nada de nada.
Carlota Zulueta
