94 minuts

informació obra



Direcció:
Sílvia Navarro
Intèrprets:
Anna Carreño, Adrià Diaz
Escenografia:
Tània Gumbau
Vestuari:
Tània Gumbau
Il·luminació:
Tània Gumbau
So:
Sílvia Navarro
Producció:
La Canina
Autor:
Richard Wagner
Direcció Musical:
Josep Pons
Sinopsi:

Una dramaturga escriu sobre l'amor perfecte. Seleccionarà un subjecte d'estudi i aplicarà patrons provats empíricament en relacions d'èxit. Dos actors assagen una obra sobre una dramaturga escrivint sobre l'amor. Alguna cosa sorgeix entre ells. ¿Actors o personatges? ¿Es pot crear artificialment l'amor? Una obra sobre els límits de ficció i realitat.

Crítica: 94 minuts

02/12/2017

Ni sucre ni ciència, comèdia

per Judit Martinez Gili

94 minuts Teatre Tantarantana, 30 de novembre de 2017 [caption id="attachment_1257" align="aligncenter" width="201"] Aitor Rodero[/caption]

94 minuts es guanya el públic per les ganes d’originalitat. És un text sobre una dramaturga que vol escriure una obra que parli de l’amor perfecte i decideix documentar el seu propi cas pràctic. La voluntat és que l’obra sembli l’autobiografia d’una dona pràctica que té por dels sentiments. L’obra no necessita res més i l’àtic 22 del Tantarantana no pot oferir massa més que l’actor cara a cara i el públic present en l’escena, malgrat el fred gelador insalvable que hi fa a la sala. Amb aquesta base, 94 minuts oscil·la entre comèdia i drama íntim; si la primera característica està explotada perfectament, l’altra troba a faltar un arrelament que arriba mica en mica.

El guió busca ser molt real, d’estar per casa, de veritat. Barreja una sobredosi de tecnicismes científics amb una comèdia descarada, atrevida, sense tabús. Molt de peus a terra. La dramaturga evita tant com pot els esquemes teatrals i, per aconseguir-ho, ha de deixar el seu cor al descobert. No té final, diuen, però ni tan sols pretén tenir trama més enllà del titular que arriba per sorpresa el primer minut d’obra. La resta de l’espectacle són salts en el temps, testimonis de la seva evolució sense voluntat d’ordre, només per col·laborar en sentir-se identificat amb els fets exposats.

D’aquesta manera, amb la feina feta, la responsabilitat és de la parella que encara aquest experiment. Els actors tenen una complicitat que rossa el llindar entre ficció i realitat. És aquesta relació tan bonica el que desperta la simpatia i és capaç de connectar el públic amb 94 minuts. De fet, ja es diu durant l’espectacle; no pretén ser la millor obra, sinó generar un parèntesi divertit en una vida massa dedicada a la rutina de cada espectador. Anar al teatre és una dosi d’experiment, de fet és la mostra d’un antic experiment. Millor doncs quan la història no cansa, els personatges són entranyables i tothom s’hi pot veure reflectit. Així és 94 minuts, que acaba durant menys i això li proporciona la llargada escaient.

 Judit Martínez Gili @CritCultural