Monster, de prop ningú és normal
Teatre Tantarantana, 30 de gener 2019
[caption id="attachment_4110" align="aligncenter" width="1024"]
HELENA PIELIES[/caption]
En David i la Sílvia surten del teatre. Ella encara s’està posant l’abric, i es cargola la bufanda. S’aturen uns segons per felicitar el director (Roberto Romei), que avui ha estat mirant la funció des de la cabina de tècnics. Quan ja ha marxat, el David i la Sílvia es miren. Ella es gira cap a públic i avança a prosceni.
SÍLVIA: Aquest cop he decidit portar un altre Novaveu amb mi, per no convertir-me en l’única entusiasta del Tanta! Us presento al David. Anem a un bar, a xerrar de l’obra que acabem de veure.
El David avança fins on està ella.
DAVID: Amb unes birres, millor!
SÍLVIA: Sí, David, les cerveses són importants.
Riuen. Es dirigeixen cap al centre de l’escena on hi ha una taula rodona i unes cadires blanques a joc. A la taula hi ha dues ampolles de cervesa i una copa. Ella beu, a morro, i comença:
S: David, defineix “normal”.
D: Uf. Normal? No ho sé. Després de veure Monster diria que normal és allò al que t’acostumes, no? Per exemple. Veus les tres actrius de Monster, que es van rotant els personatges, i ho fan d’una manera, tan natural, que ho arribes a trobar normal...
S: Ho trobes normal, però a l’hora flipes quan veus que canviat l’actriu i segueix havent-hi el mateix personatge.
D: Ja pot actuar la Blanca (Garcia-Lladó), la Clara (Manyós) o la Berta (Pipó) que hi veus la mateixa Cati, o un altre, i no saps perquè, perquè no canvia ni vestuari, ni res.
S: Sí, sí, simplement amb el treball físic! Mantenen una corporalitat comuna, amb la que et fan veure molts personatges diferents, i van creant diferents espais. I tot amb la màxima senzillesa. Són només elles tres. Quines tres actrius!
D: A mi m’ha fascinat la frescor i la força amb la que eren a dalt l’escenari. Per aquestes troballes val la pena sortir del circuit teatral conegut, i anar a deixar-se sorprendre!
S: També ha molat molt com, a través de les cançons, explicaven la història de la Cati.
D: Ah! Perquè el títol pot despistar: Monster no és una història de monstres, és la història de la Cati, una noia que viu amb el seu pare, malalt d’esclerosi, i s’esforça per viure, i aparentar, una vida normal.
S: Una comèdia brillant amb la que et pixes de riure mentre tracten temes realment delicats.
D: Sí que és bona, sí, perquè els personatges no et volen fer riure, només volen fer un concert, i explicar-te la història del disc, que és la de la Cati.
S: Ah, les cançons són de les The Mamzelles, i ho peten molt!
D: Molt! (Aixeca la copa, fent un brindis a l’aire, i fa un glop)
S: Ajuden a crear un ritme trepidant, amb canvis constants però els codis que fan servir són tan clars que no et perds en cap moment.
D: Exacte, està molt ben muntat! Escolta, Sílvia, per a tu, què és normal?
S: Jo crec que normal és una mentida, i ja està.
D: Aquesta és bona. Una cosa construida en la que en realitat ningú encaixa, però tots ens esforcem per aparentar.
S: Fins a uns extrems que posen en perill la nostra salut mental. Clar, la història de la Cati és especialment dura, la seva situació familiar no es pot ni començar a comparar amb la teva o la meva, però sí que hi trobem similituds amb la necessitat de complir una llista de característiques considerades “normals” i el profund sentiment de fracàs al considerar que no les complim.
D: Quan en realitat, tots som únics i especials i diferents i no passa res.
La Sílvia fa un glop. El David, també. La Sílvia mira al públic.
S: Escolteu. Sigueu normals o no, si és que l’adjectiu té algun sentit, us la recomanem de tot cor. Teniu fins al 17 de febrer per passar pel Tantarantana i gaudir-la. La voldreu recomanar vosaltres també. Normal!
David Jou @DavidDovlatov
Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet
