Nixie (deep inside)

informació obra



Autoria:
, Jesús Benzal
Coreografia:
Eulàlia Bergadà
Músics:
Ferran Echegaray, Carlos Gallardo, Marc Naya
Composició musical:
Marc Naya
Text:
Ferran Echegaray
Vestuari:
Claire o’Keefe
Il·luminació:
Carles Rigual
Vídeo:
Carles Rigual
Companyia:
Tangen/Benzal
Sinopsi:

Nixie (deep inside) és un solo de dansa contemporània on la protagonista, Nixie, representació de la feminitat, interactua amb personatges creats a partir de llum i so, presències amb les que ens submergim a les profunditats de l’oceà a la recerca de la partícula més essencial i intangible de la seva identitat, el jo i allò que la conforma. Ens enfrontem a la nostàlgia de l’oblit transformant ombres passades en noves formes on encara persisteix la seva essència.

A través de la dansa, la imatge i el so es vol transportar l’espectador a un viatge enèrgic; una explosió de llum des de les obscuritats clandestines de la festa.

Eulàlia Bergadà, finalista a la categoria de solo dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Nixie (deep inside)

30/01/2018

Nixie: Solo per a una immersió

per Èlia Brugulat

Nixie (deep inside) Sala Hiroshima, 20 de gener de 2018

La quietud absoluta de les profunditats marines, el soroll del mar que se sent com un silenci, o les llums ondulants que projecta l’aigua al moure’s sota el vent i el sol. Així era l’atmosfera que prenia la sala de la Hiroshima. I en mig Nixie, la protagonista absoluta de l’obra homònima. Eulàlia Bergadà (Palma de Mallorca, 1985) n’és la coreògrafa i ballarina, que en aquesta peça s’ha llençat al format solo per a presentar-nos a Nixie.

I qui és Nixie? A vegades la veurem com un ésser fantàstic, una sirena, però d’altres molt humana, també com un animal... Al començament podem observar-la calmada, abstreta en la seva solitud, però també mostrant-se, exhibint-se per a unes mirades incisives, les nostres. El que és segur és que Nixie és en femení. I des d’aquesta condició, i sabent-se observada, desplega els seus moviments. Clava la mirada al públic, busca postures forçadament seductores, falsos somriures complaents... Tal i com va fer amb Gold Dust Rush (l’anterior peça d’Eulàlia Bergadà) la coreografia parteix pràcticament del no moviment, resistint-se una bona estona a agafar ritme. Així, se’ns presenta a Nixie amb posicions estàtiques, i poc a poc va sumant dinamisme, movent-se com enduta pels remolins de les aigües, com si els corrents i la ingravidesa l’acompanyessin amablement a desplaçar-se d’un punt a un altre.

Sens dubte un dels punts forts de l’obra és la composició musical –a càrrec de Marc Naya– que condueix la coreografia per diferents qualitats de moviment: des del repòs i misticisme inicial fins a l’explosiu alliberament corporal a ritme de disco. L’obra no només destaca pel paisatge sonor, també la il•luminació, les visuals i el vestuari són encertadíssimes i creen un tot absorbent i evocador.

Si al principi admirem a una Nixie que es troba, en tots els sentits, com un peix a l’aigua, el seu retrat acabarà incloent també altres facetes: la que connecta l’individu amb els impulsos animals, o amb moments explosius i catàrtics. Observem qui és Nixie quan surt a la superfície, quan es troba en una sobreexposició, el que podem imaginar com un gran escenari de shows multitudinaris. Amb aquest solo de 40 minuts assistim a l’odissea d’entrar a les profunditats del jo, de capbussar-s’hi per tornar-ne a sortir. Per això és una dansa intimista i a la vegada bolcada en l’exterioritat, que acobla el dins i l’afora, la validació externa, l’autocontrol, l’abandó al caos, el ressorgiment.

Èlia Brugulat