La companyia incorpora la figura humana als seus espectacles i analitza la imatge de la humanitat com a conjunt de cossos precaris que sostenen en les seves mans una virtut aliena, l’eina amb la qual s’enfronten a l’hostilitat del món.
En el Protàgoras de Plató es recull el mite d’Epimeteu i Prometeu, dos germans de sort diferent: “el que pensa tard” i “el que pensa abans d’actuar”. Epimeteu, el més descurat de tots dos, és l’encarregat de distribuir els atributs particulars a cadascun dels animals. Lliura closques a les tortugues, verí a les serps, ullals als lleons… I quan acaba la tasca s’adona que ha calculat malament, que s’ha oblidat d’una pobra criatura: l’ésser humà, un cos sense defenses que rebrà el foc robat dels déus. Un cos sense talent parteix de la imatge evocada en aquest mite: un cos precari que sosté en les seves mans una virtut aliena, l’eina amb la qual s’enfronta a l’hostilitat del món.
Fins ara, Monte Isla ha centrat la seva atenció en els espais que ens contenen, en la noció de “l’altre” i en els llocs absents de presència humana. Aquest treball està recollit en tres peces, la Trilogía sobre el Paisaje: Allí donde no estamos (Espai Nyam Nyam, 2021), On comença el bosc acaba el poble (TNT, 2022, premi ex aequo en la categoria d’arts escèniques dels III Premis El Temps de les Arts) i Escuchas del paisaje (La Mutant, 2023).
Amb aquesta nova peça escènica, Monte Isla es pregunta com posar el cos en escena. Què passa quan mirem aquest cos, aquest cos que compartim, aquest cos que usem com a unitat de mesura per al món i que delimita la frontera de la consciència, aquest cos present sota la disfressa de qualsevol ficció social i cultural, aquesta pasterada orgànica que apareix com una imatge ridícula i obscena enfront de l’encant escultòric d'allò que és mort?
Si soc públic, hi ha una màxima que m'agrada que els espectacles compleixin: "no m'avorreixis". Quan jo mateix creo, intento fer el mateix. Crec que és l'única regla per fer espectacles, crítiques, pel·lícules, curts, microteatres... No avorrir l'espectador. I per "no avorrir" no vull dir entretenir. No cal. Emociona'm. Horroritza'm. Fes-me patir, fes-me replantejar què és el teatre i quins són els meus valors. Posa'm a prova. Demana'm implicació. Incomoda'm. M'és igual, el que sigui, però no m'avorreixis.
Un cos sense talent, de la companyia Monte Isla, compleix aquesta màxima amb escreix. De fet, per continuar llegint aquesta crítica, us recomano escoltar aquest fragment de so, per tenir una experiència més "plena". Aviso: és possible que el vulgueu apagar, no és pas agradable. Malgrat tot, us proposo que proveu de veure què li passa al vostre cos si seguiu. En fi, no divago més. Aquí el teniu:
Ara que ja l'esteu gaudint, ja puc començar la crítica pròpiament dita.
Curiositat. Sorpresa. Lleu indignació. Diversió. Fàstic. Fàstic profund. Plorar de riure. Riure del fàstic. Rebuig. Rebuig. Uf, quin descans.
Aquest seria un resum emocional del que vaig sentir des que va començar l'espectacle fins al final. No hi havia temps per a l'avorriment: partint d'un escenari pràcticament buit on només hi havia una furgoneta, Andreu Martínez ens recomana deixar enrere tot el que coneixem i endinsar-nos en el món del teatre. Després, procedeix a ficar-se dins la furgoneta i a delectar-nos amb la primera sorpresa: un personatge creat amb el propi cos de l'actor, però en el qual no veiem l'actor en cap moment. Bé, no sencer, com a mínim.
Després d'unes quantes voltes per l'escenari, aquest perso-natja (sí, ho he fet a propòsit) s'introdueix a la furgoneta per donar lloc a la preparació d'una de les escenes més escatològiques que he viscut des que veig teatre. Només amb teles, plàstics i altres materials, juntament amb efectes de so molt ben mesurats per provocar el nostre rebuig més absolut, la companyia aconsegueix que donem voltes al nostre seient, que ens inquietem, que ens preguntem quant durarà aquesta tortura, aquesta repulsió. I dura. I dura. Tant, que no pots fer sinó riure. Sentir-te ridícul en un teatre on més de 200 persones estem veient com excreta una furgoneta. En aquest cas, furgo-bruta (veieu que estic intentant incomodar també amb la crítica).
L'escenari cada cop està més farcit d'objectes, de teles, de plàstics, tubs i pilotes. Hi ha confeti per tot arreu, el terra s'ha mullat en algunes parts i la furgoneta s'ha convertit en una espècie de monstre alienígena que regna a l'escenari sense que hi hagi ni una sola figura humana. És el màxim sacrifici: l'artista ho ha deixat tot, comptant els seus propis intestins, a l'escenari.
No us ho negaré, quan acaba l'espectacle, és un descans. Però és d'aquells xous que no finalitza quan el públic aplaudeix. Quan surts de la sala, tens la necessitat de compartir l'experiència, de preguntar a la resta què li ha semblat. Necessites explicar el que ha passat a l'escenari a amics, coneguts. Hi ha estudis que demostren que el cervell recorda millor aquelles coses que li han provocat un impacte emocional. Doncs tinc la sensació que recordaré aquest espectacle durant molt de temps. Perquè m'ha fet sentir moltes coses. Però, sobretot, no m'ha avorrit.
