Winnipeg

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Laia Alberch , Martí Salvat, Edu Tudela, Laura Maria González
Direcció:
Norbert Martínez
Escenografia:
Anna Tantull
Autoria:
Laura Martel
Ajudantia de direcció:
Eduard García Oñate, Diana Díaz
Vídeo:
Núria Planes Llull, Clara Guixé i Viedma, Jordi Soler Quintana
Vestuari:
Maria del Mar Grañena Serradell
So:
Nacho López
Il·luminació:
Yuri Plana
Sinopsi:

Cant a l’esperança i crida contra l’oblit, aquesta obra recorda el moment en què el poeta Pablo Neruda i el ministre d’Exteriors del govern xilè, Abraham Ortega, van obrir les portes del país a més de 2.000 republicans espanyols exiliats.

No tothom ho recorda però, entre el 1934 i el 1937, el poeta Pablo Neruda va exercir com a cònsol de Xile a Barcelona. Va viure a la capital catalana els moments més decisius de la Segona República i els inicis de la guerra civil fins que, tres anys després d’arribar a la ciutat, va haver de tornar a Santiago a causa de l’avanç de les tropes franquistes. Des d’allà va seguir les notícies sobre l’ocupació de Barcelona per les tropes feixistes i l’arribada a territori francès d’un bon nombre d’exiliats, condemnats a viure en condicions lamentables en els camps de refugiats del país veí. Amb bones connexions amb la presidència del govern xilè, Neruda va aconseguir ser anomenat Cònsol Especial per a la Immigració Espanyola a França. Des d’aquesta posició, i gràcies a la complicitat de l’aleshores ministre de Relacions Exteriors, Abraham Ortega, es va implicar en la iniciativa de noliejar un vaixell francès, el Winnipeg, per tal de transportar més de 2.000 exiliats fins a Valparaíso, on el govern xilè els donaria asil. Van arribar a port el setembre d’aquell any i es van establir majoritàriament al nord del país. Alguns d’ells van tornar a Espanya uns anys després, tot i que la majoria van acabar establint-se a Xile definitivament. Algú els va anomenar “els fills de Neruda”, poeta que va acabar considerant aquell episodi de la seva existència tan valuós com els poemes que havia escrit. Vuitanta anys després (es van complir el 2019), aquesta història de foscor, horror i crueltat, però també d’esperança i solidaritat, constitueix un episodi gairebé ignorat de la història de la guerra civil. Sort que, el 2014, Laura Martel va relatar els fets en una novel·la gràfica protagonitzada per una nena i amb dibuixos d’Antonia Santolaya.

Ara, Martel, dramaturga i guionista de cinema, converteix l’episodi en un muntatge teatral dirigit per Norbert Martínez, un director i actor que forma part de la companyia Les Llibertàries, que ha treballat sovint amb el director Julio Manrique i ha dirigit ell mateix un bon nombre d’espectacles, entre els quals ¿La vida es sueño? o #gwenismürfila vista al Grec 2018.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Winnipeg

01/10/2020

No oblidem el 1939

per Roser Casamayor

Winnipeg (De Grec a Grec)
Teatre Akadèmia, 1 d'octubre de 2020

Cinc mòduls amb objectes a sobre: un bol amb botons, un altre amb sorra, llapis de colors, una maleta, imatges antigues, noms escrits en un full. Blancor de fons per deixar espai als cossos que relaten i a la imatge. Quatre actors com a mèdiums d’una realitat de fa vuitanta anys. Podria ser la història d’algun dels nostres avis, però es presenta com la d’una de les intèrprets: una (possible) àvia, absent i present a través d’un escampall de llapis de colors sobre la taula. Llapis que va transportar al llarg de tot el viatge cap a l’exili amb el vaixell Winnipeg. Noliejat pel poeta Pablo Neruda com a cònsol especial per a la immigració espanyola a París, el Winnipeg va transportar uns dos mil refugiats espanyols a Xile que fugien de la dictadura franquista. No oblidem.

Winnipeg, dirigida per Norbert Martínez i adaptada per Laura Martel de la seva novel·la gràfica Winnipeg: El barco de Neruda, vol fer honor a aquest viatge. Prenent de punt de partida aquest episodi de la guerra civil (com fa uns anys feia In memoriam. La quinta del biberó, visca aquestes iniciatives!), juga amb la nostra percepció com a espectadors. Barreja tendríssima de tants referents i elements, Winnipeg és el la narració de la història de l’àvia; és un ús de l’audiovisual i el so profundament suggeridors, fets a base de distorsions sonores i imatges gravades en escena; són les imatges altament poètiques que se’ns queden a la retina, i és un distanciament brechtià d’objectes i cossos (és a dir, que mostren el truc teatral). Tot plegat, amanit d’aquestes cançons de la guerra civil que ens sabem sense saber-ho i que ens emocionen perquè les han viscut els nostres. A cappella. A qui no li ressona endins aquell “ay que yo no tiro, que no, contra mis hermanos”.

Sortim de la vivència teatral tous i drets, sentint-nos part de la mateixa lluita. La de la memòria. Però també amb capes de significats sobre la pell que venen d’una emoció artística real, d’una història molt ben explicada. El teatre, per Brecht, havia de fer això, despertar-nos i fer-nos més crítics, i Winnipeg ens ho recorda. Quan veia marxar el Winnipeg de la costa francesa el 1939, Neruda deia que la seva poesia la podria aixafar la crítica, però que “este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie”. Que no, que no oblidem el 1939.

Roser Casamayor
@CasamayorRoser