Watching Peeping Tom

Teatre

informació obra


Companyia:
Alícia Gorina / Indi Gest
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Direcció:
Alícia Gorina
Intèrprets:
Àlex Gorina, conferenciant
Escenografia:
Silvia Delagneau
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Raimon Rius
Producció:
Festival Temporada Alta de Girona, Associació Artística Indi Gest , Teatre Principal d’Olot
Sinopsi:

Un ull que mira. Es tracta de convertir en protagonista l’addicció de la mirada, de portar a escena la realitat per tractar com a reals les ficcions en què creiem. Quan aquí un pare i una filla comparteixen mirades, dues generacions dialoguen: la dels qui van descobrir el món a través del cinema i la dels qui avui s’armen amb la dramatúrgia teatral per arribar al mateix punt. Sinceritat i compromís, objectivitat i subjectivitat, el teatre o la vida com si fos un assalt a tot i a res. Amb una conferència teatralitzada que pren Peeping Tom de Michael Powell com a punt de partida, el crític cinematogràfic Àlex Gorina i la directora teatral Alícia Gorina estableixen un diàleg artístic i vital.

Activitat complementària: projecció de la pel·lícula Peeping Tom. És recomanable veure la pel·lícula (18h) i després l’espectacle (21h)


Crítica: Watching Peeping Tom

05/03/2018

Observar, ser observat i saber-se observat tot observant

per Irene Vicente

Watching Peeping Tom Dissabte 3 de març ,Teatre Lliure

Poques vegades podem veure "la veritat" sobre l'escenari. Som un públic acostumat a la representació de la realitat, a una repetició estilitzada i construïda. Per això Watching Peeping Tom és un alè d'aire fresc. Amb un dispositiu escènic d'una senzillesa extrema, la directora Alícia Gorina, Àlex Gorina i la "representada" Alícia Gorina (Alba Pujol) ens fan viatjar pels límits del teatre, del cinema i de la veritat.

Després del visionat de la pel·lícula Peeping Tom del director Michael Powell, se'ns ofereix una classe magistral: sobre el seu contingut, el cinema dels anys seixanta, la relació emocional entre el cinema i el teatre i, sobretot, la morbositat, delícia i obscenitat d'observar i mirar més del que se'ns està permès. Àlex Gorina i, la fictícia Alícia, Alba Pujol estan a sala un copentra el públic i hi seran fins al final. Ells dos representen el que seria el primer dia d'assaig, la primera trobada, a partir de la qual crearan un suposat espectacle (o no espectacle) en el que hi participarà l'Àlex, pare de la directora, crític de renom i un apassionat i savi del cinema amb una corda infinita.

Amb una delicadesa i veritat absolutes, durant aquest ritual d'ofrena vivim aquestes converses entre ells dos, les decisions que prenen i desestimen, comentaris sobre el cinema, sobre el teatre, sobre possibilitats, anècdotes familiars i no tan familiars i un seguit d'etcèteres. Però un element governa i impera durant tota l'obra. Un element invisible però inevitable al teatre, al cinema i a la vida. El voyeurisme. El plaer de mirar sense ser vist. El gust de poder mirar allò que vols, quan vols i sense impediments. Quina vergonya quan, de sobte, un actor mira a públic i et parla directament als ulls, oi? Doncs aquesta obra parla d'això. De com l'espectador pot mirar el que vulgui, de com ells són plenament conscients que tenen una sala de 199 persones mirant-los, de com donen permís perquè els mirem i de, al cap i a la fi, una preciosa pregunta: qui té el poder en la mirada? El que mira o el que és vist?

Una obra que ha passat tres dies pel Teatre Lliure i que espero que faci moltes més voltes. Per la companyia però sobretot pel gust d'espiar que se li ofereix al públic. Si és que espiar és un fet com a tal quan en tens el permís.

Irene Vicente @ivicensa