Cándida

Teatre

informació obra


Composició musical:
Joange
Interpretació musical:
Joange
Assesoria de moviment:
Valentina Azzati
Direcció:
José Tobella, Ángela Palacios
Autoria:
Ángela Palacios
Sinopsi:

Cándida podria ser un monòleg, però és un cabaret.

Un cabaret en què l’Anna conta, canta i balla la seva experiència personal amb els fongs vaginals.

Un cabaret en el qual l’actriu, acompanyada d’en Joange i el seu violí, es riu del seu propi drama utilitzant tots els recursos que té al seu abast.

Amb sarcasme i amb tendresa, amb humor i titelles, amb la seva veu i amb el seu cony, l’Anna converteix una íntima confessió en un espectacle irreverent, emotiu i alliberador.

Crítica: Cándida

28/03/2019

¡Ole tu coño, Anna Tamayo!

per Sílvia Mercè i Sonet

Cándida Sala Fènix, 22 de març 2019

Candida és una petita perla sorgida de la vagina d’Anna Tamayo, membre de la Cia La Casa Real que també col·labora amb la cooperativa Nus Teatre. Un diàleg entre el músic Joange, que crea un espai sonor espectacular movent les emocions del públic a plaer amb el seu únic instrument i el looper, i l’actriu que es desdobla en dues o tres o quatre personalitats més encara, per tal de mostrar-nos una història que, per desgràcia, fa sentir identificades a massa dones.

Sempre que una actriu es posa (s’exposa) sola davant l’escenari fa un exercici de generositat i valentia, accentuat en aquest cas pel fet de ser una història tan personal. Ja vam veure com La Casa Real atacaven aquest subjecte amb Dante 56, pell i ciment, estrenada la temporada passada al Tantarantana, però Tamayo es va quedar curta i encara necessitava treure més, fer net. De vegades la raó per la que les persones anem al teatre és la mateixa raó per la qual les persones fem teatre: katarsi.

A partir d’un símptoma que podria semblar anecdòtic, anem descobrint, a través del desplegament de tot el talent i la força de l’actriu a escena, el desencadenant de la malaltia de la protagonista i emprenem amb ella un viatge per tal de sanar, que pot tenir molt a veure, o no, amb menjar ceba crua.

Trobo necessari que aquesta generació abocada a la sobrecomunicació aprenguem a utilitzar de manera òptima aquesta eina, i aprofitem per a que, ja que hem obert un canal a través del qual compartim coses abans considerades íntimes de les nostres vides, aquest intercanvi d’experiències aparentment banals serveixi per a petites coses importants.

Candida n’és un clar exemple. A totes ens pica, i ho hem de poder dir sense cap mena de pudor o vergonya. A totes ens pica, tant literalment com figurada. I ens pica més encara, quan ens veiem silenciades. La sororitat i la denuncia de la vagina d’Anna Tamayo ens fa a totes una mica més lliures i ens situa un xic més endavant en la nostra lluita.

Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet