Retrat(s)
Teatre Eòlia
Una nit vaig llegir que el teatre podia ser una eina per plantejar a qui o què hem oblidat. O millor dit, encara, a qui o què hem preferit oblidar.
Que les dones han estat esclaves del sistema ja ho deia Thomas Szasz al seu llibre, la Psicologia de l’Esclau, i és amb aquesta premissa amb la qual Catalina Florit, dramaturga de la peça, inicia l’obra. Viatge que mostra, a cavall entre el teatre documental i l’assaig teòric dramatitzat, la investigació que ha dut a terme amb Esther Anyó i Berta Vidal, les altres actrius, sobre la salut mental femenina.
És una única escena, un únic attrezzo, una única veu. Tour nocturn, que et fa viatjar al ritme de sis històries, que tot i ser exemples concrets, extrets de la investigació i l’entrevista a moltes dones, ressonen com a un únic testimoni. Els diferents relats d’elles es perden en la quotidianitat dels seus retrats. El seu anonimat permet a l’espectador formar part de la dramatúrgia de l’espectacle. L’ànima de la peça és el text que interpreten Esther Anyó, Berta Vidal i Catalina Florit. La retòrica i el fet que algunes de les vivències siguin autobiogràfiques, dota la interpretació de sensibilitat i veritat, però les exposa potser un pèl massa. Contrasta l’anonimat dels relats interpretats amb les seves experiències personals. Se’ls nota quan parlen d’elles. Esclaves de si mateixes.
És una obra intergeneracional. L’espectacle no té ni busca una identitat concreta, metàfora que queda reflectida en l’escenografia. De caràcter minimalista, cada dona queda exposada en una vitrina. Vitrines de museus tancades per a ser mostrades. És només quan una de les tres actrius enfoca un dels aparadors amb un lot, que es dona veu a una nova història. En total sis relats que focalitzen en la lucidesa, la maternitat i la pèrdua del jo, la paràlisi, la invisibilitat, l'ansietat i la necessitat de control. Sis històries que parlen del passat, del present i, sobretot, del futur, per què on queda la il·lusió en tot això?
La il·luminació és un element cabdal de la peça. La foscor de les vitrines contrasta amb els lots blancs que enlluernen els relats. És interessant l'associació del blanc amb la puresa i la dona. Posar llum entre el buit absolut. L’enemic que és massa. Lluitar sense saber exactament contra qui o què. El més colpidor és la conclusió a la qual s’arriba al final. El patró que semblen compartir totes les dones és la por a la felicitat. Obra realista, amb toc pessimista que busca donar visibilitat, però no presenta un futur gaire millor ni esperançador. El públic és un element que participa activament en l’obra. El còctel emocional de frustació i de poder arribar a sentir-se identificada embriaga les butaques del Teatre Eòlia.
L’espectacle sí que es fa ressò de la condició d’esclaves de les dones, però ho fa des d’una visió de narrador omniscient. No hi ha ruptura, ni transgressió. Me’n vaig amb el neguit de saber que no he escoltat res de nou, però sabent que em continua colpint com la primera vegada i plantejant, per què a hores d’ara encara són necessàries obres amb aquest tipus de discursos. Esclava de mi mateixa. Deixo que ressoni.
Carlota Zulueta
