4D Òptic
Biblioteca de Catalunya, 13 de gener de 2019
Diumenge era un dia emocionant per als actors i les actrius d'aquest muntatge perquè era l'última funció de 4D Òptic a la Biblioteca de Catalunya, després d'un mes i mig en cartell, i sobretot perquè va ser aquest mateix equip de professionals qui la va estrenar al Festival de Temporada Alta ara fa 15 anys.
Sempre hi ha un punt de vista des d'on ens mirem el món o, en aquest cas, aquesta obra de teatre. Ser honestos deixant clara la mirada des d'on partim és justament un dels temes que vam tractar en l'última trobada de Novaveu on vam tenir el luxe de fer un breu taller amb la Carla Rovira sobre processos de creació artística. Per a mi també era un dia especial, tornant a la reflexió inicial, em plantava a primera fila amb uns companys del Col·legi del Teatre de Barcelona amb els quals havíem fet com a taller de 3r aquesta mateixa obra sota la direcció de Marc Angelet. Per tant, m'és molt complicat mirar-me-la de lluny, com aquell qui diu vaig entrar al teatre amb una lupa a la mà i molta emoció. Em mirava l'obra com si l'estigués representant, sabia amb més o menys precisió quina seria la propera rèplica i frisava per veure com havien solucionat aquella escena que ens va costar tant. Em trobava immersa en aquest grup de científics apassionats que de forma accidental toparien amb el descobriment d'una realitat alternativa a la seva i amb la responsabilitat de tenir a les seves mans la clau per evitar el colapse de l'univers.
Javier Daulte, director i dramaturg de 4D òptic, va comença a gestar aquesta obra plantejant la pregunta ¿Es posible que un espectador vea dos obras de teatro al mismo tiempo y no lo advierta? i crec que la resposta és clarament que sí. 4D Òptic agafa un ritme tan frenètic que no dona temps al públic de pensar. Per una banda, els científics dels laboratoris Roosenvart amb la tecnologia més avançada, encapçalada pel model de Visió Hiperdeep, treballen amb l'esperança potser d'aportar el seu granet de sorra en la bondat de la ciència; Per altra banda, en canvi, tenim els personatges interessats de la Mansió Urkel reunits ocasionalment per a l'organització d'un concert de música pop de qualitat més que dubtosa. Dues realitats completament separades que en un punt són siameses.
Una escenografia reversible ideada pel mateix Daulte que és un mag capaç de fer efectes especials sense focs d'artifici, amb un aire cinematogràfic creat amb música de pel·lícules de Hitchcock i foscos que indiquen salts temporals en els quals entren i desapareixen personatges en qüestió de segons, canvien de lloc quasibé de forma instantània o veiem actuar dos personatges diferents interpretats pel mateix actor en un lapse de temps rècord. Aquesta és la màgia de Daulte. De sobte per a mi l'obra es quadriplica, prenent el títol un sentit extraordinari, i em trobo immersa en quatre obres alhora, les que veig amb els meus propis ulls i les dues que recordo; torno a passar pel cor.
Els intèrprets, segons l'autor, ara tenen una edat més adequada als personatges que no pas fa 15 anys, potser menys el paper de becària interpretat per Nora Navas, a la resta l'experiència els dona més pes com a científics. De segur que no ha estat bufar i fer ampolles reprendre aquesta obra plena de teories i conceptes científics, malgrat tractar-se de ciència ficció. Un exercici que ha requerit als actors molta concentració per la quantitat d'entrades i sortides amb canvi de personatge a tota velocitat. Una obra trepidant que ens mostra el joc de la vida, tal com diu el personatge de la Júlia: La vida és l'obstacle, però també l'únic vehicle...
Joana Cortils
