Oskaras Koršunovas mira la tragèdia d’Otel·lo a través del prisma de la nostra societat devorada per la por i la gelosia. Una obra carnal sobre el desig, la bellesa i el destí. També, una obra eminentment política, que desafia la nostra relació amb els estrangers, el gènere i l’altre. En submergir les narracions postcolonials en el món de Shakespeare, el prestigiós director lituà crea distància i perspectiva. Otelas és passió, traïció i venjança units en una coreografia sensual i de vegades violenta, i també ens mostra l’abast de la manipulació política dins de la nostra societat moderna en què l’exclusió, l’explotació i la xenofòbia encara són tan presents com sempre.
Otelas
Teatre Municipal de Girona (Temporada Alta), 25 de novembre de 2022
Otelas és una nova adaptació del clàssic de William Shakespeare, Otel·lo, dirigida pel lituà Oskaras Koršunovas. Una obra extensa i fosca que té la intenció de posar a la llum certes problemàtiques socials, que en el seu dia ja eren latents, i avui ho continuen sent. Tot i ser una obra en lituà, si coneixes la versió original, l’espectador es pot ubicar en els diferents actes i escenes d’aquesta peça teatral.
Són molts els conceptes que Koršunovas planteja dalt de l’escenari. Política, amor, gelosia, xenofòbia, gènere, etc. Potser, aquesta magnitud de conceptes que ja existeixen en la versió original i sumant els nous que ell introdueix, fa que es perdi en la posada en escena i no quedin ben aclarits. O, fins i tot, es pugui extreure una perspectiva contrària de la intenció inicial.
Entre els diàlegs i actes violents, s’utilitza el recurs de la comèdia, de manera constant, per poder destensar els cossos de l’espectador/a. Un mètode molt intel·ligent que ajuda a agafar aire per poder continuar. Però en aquest cas, s’ha fet un mal ús. La intenció de la comèdia hi és, però el resultat no. I sobretot, en algunes escenes, embrutia el conjunt.
Destacar l’actuació de l’actriu que fa d’esperit. El seu paper és completament secundari, però és agradable deixar que els ulls la vagin seguint com es mou per l’escenari i com va interactuant en cada moment, posant l’èmfasi de cada escena. També l’escenografia, que va a càrrec del mateix Oskaras Koršunovas i la Julija Skuratova, convida a parlar. L’ús de bobines de cordes dels ports de diferents mides, no només per ubicar on té lloc l’acció, també l’ús que li donen i com prenen una certa importància en l’acció, fa que sigui un gran encert. Només comentar un petit detall que feia perdre credibilitat en l’espai escènic, l’ús audiovisual que surt a l’inici representant més bobines per crear profunditat, a parer meu, no calia.
Tot i grinyolar en certs elements, Koršunovas presenta un clàssic amb una mirada contemporània interessant. Versionar una obra existent de la qual s'han fet diverses representacions no és un repte fàcil, tot el contrari, recau d'una gran creativitat per diferenciar-se i, al mateix temps, respectar la versió original.
Eduard Cabezudo
@edulinocabezudo