Després del tableau vivant de cinc hores de durada Las Ultracosas, la Cuqui Jerez va demanar a l’Oscar Bueno, músic i intèrpret, si es veuria amb cor de compondre una banda sonora original pel seu següent projecte.
Mágica y elástica és com una precuela de Las Ultracosas. Si en aquell quadre viu l’objectiu principal era posar traves a la creació de sentit visual, dinamitant cada acció escènica en el moment en què una podia començar a entendre-la, aquí l’interès per aquest espai previ al discurs – l’espai on regna la fascinació d’allò ininteligible i la curiositat – es vol dur un pas més enllà.
O un pas enrere, de fet, perquè en aquest espectacle la curiositat de les creadores se centra en la relació específica entre música i cos. I aquesta relació sempre s’ha donat i es dona en l’avant-sala de l’avant-sala del sentit racional. Què passa en l’espai perceptiu on l’experiència primera d’una música explota en sensació física, i en emoció? I com fem que aquest espai sigui perceptible per l’audiència?
Per fer aterrar la seva recerca a l’escenari, la Cuqui, l’Oscar i la resta de col·laboradores de Mágica y elástica s’han proposat fer un musical. Un musical fet de mil clichés i que es construeix i s’auto desconstrueix a la vegada. Elements de vestuari, referències sonores, moviments de cossos i de llums ens apropen a gèneres escènics o cinematogràfics concrets, pastanagues pel cervell que es mantenen sempre a la distància justa.
Donant voltes no sobre el que es diu, sinó sobre el fet que quelcom pugui arribar a ser dit i les forces que operen en el procés per arribar-hi, Mágica i elástica ens convida a perdre’ns en un lloc estètic on no s’afirma res. Fet de propostes i fugues, i de motius i imatges que s’exhaureixen en si mateixes, en aquest no-musical hi predominen el joc, l’accident i l’estranyesa.
Mágica y Elástica Mercat de les Flors (Sala MAC), 26 de febrer de 2023
Anar sol al teatre és una d’aquelles decisions que poden desembocar en desídia o eufòria. Quan acaba Mágica y Elástica, assegut en una de les comodíssimes butaques del Mercat de les Flors, no tinc del tot clar a quina de les dues categories s’adscriu l’experiència que acabo de viure. És comprensible: en les dues hores i mitja que dura l’espectacle hi ha temps de passar per tots els estadis. Ara bé, el sol fet que se’m generi el dubte, que no pugui definir el que ha passat a la sala d’una manera unívoca, és el que em fa adonar-me, pocs instants després, que assistir-hi ha valgut la pena. Tenia moltes ganes de veure una peça de l’artista, coreògrafa, performer i llegenda de la modernor escènica Cuqui Jerez (Madrid, 1973), i l’experiència ha complert expectatives.
Mágica y Elástica és, en paraules de la creadora, un “musical desconstruït”. Fins i tot en podríem dir postmusical, però afegir prefixos sempre fa pedant, i l’espectacle de Jerez, malgrat que compta amb un enorme treball formal i conceptual de fons, defuig completament l’intel·lectualisme i s’agermana més aviat amb l’il·lusionisme trash de la Grandissima Illusione de Cris Blanco o amb el mamarratxime escènic de Las Glorias Cabareteras. La peça comença amb el teló abaixat, amb un focus puntual circular que, durant una bona estona i al ritme d’una música alegre i televisiva, ens dirigeix la mirada cap a cortines, altaveus i racons de la sala. Després d’una bona estona de moviment ocular (els ulls del públic també ballen), s’obre el teló i veiem un paisatge integrat per un rectangle blau, una xarxa de tennis i sis cossos (Oscar Bueno, Anto Rodríguez, Cécile Brousse, Javi Cruz i Louana Gentner). Els cossos, vestits amb mallots del color de la seva pell i abillats amb perruques llargues de color ros platí, es mouran durant bona part del que dura l’espectacle combinant gestos quotidians, figures clàssiques de dansa i accions aparentment absurdes. Precisament a això juga la coreografia de Cuqui Jerez: a la suspensió del sentit, o a la frontera entre l’absurd i el sentit; en termes semiòtics, a buscar el lloc on el signe lingüístic no està tancat a una sola interpretació, però alhora tampoc no està obert del tot.
Mágica y Elástica juga a dilatar els tempos, fins a esdevenir quasi una experiència de durada (tot i que no tant com Las Ultracosas, peça de Jerez que es presentava al Mercat de les Flors la setmana anterior, de cinc hores). En aquest joc amb el temps, s’utilitzen com a recursos principals la repetició i la variació. La repetició de moviments, cançons i recursos escènics és constant, i els gags s’estiren com un xiclet tan elàstic com el títol de l’obra. En la dilatació, el públic passa per moments de tot: a estones l’acumulació et permet entrar en nous estadis sensorials i perceptius, i a estones el xiclet s’estira tant que es trenca i el dispositiu escènic s’esgota (i arriba el moment en què, com a espectador, comences a pensar en quina hora deu ser o en què faràs per sopar). Però Jerez ens vol dur més enllà de l’esgotament, i fins i tot esgota el recurs de l’esgotament, i és aquí on ens passen les coses més interessants, perquè el que veiem va adquirint nous potencials semàntics: una acció o una idea que en un inici ens sembla brillant es pot esgotar de seguida, però allò que en un primer moment no ens crida l’atenció pot tornar-se brillant un cop passat el llindar de l’esgotament.
Els moments musicals, amb composició d’Oscar Bueno i interpretats per totes les performers amb un anglès volgudament terrible i amb unes desafinades elegantíssimes, són tots hilarants. En un d’ells, Bueno (immensíssim), observant un neó que baixa del sostre, canta a something out of the blue, que en anglès vol dir alguna cosa inesperada, fora del previst. Però la frase també fa referència al joc de Mágica y Elástica amb l’espai escènic: aquest rectangle blau per on es mouen les performers, i del qual, a l’inici, sembla que no puguin sortir (fins i tot per marxar fora d’escena necessiten creuar unes passarel·les de moqueta blava fins a les bambolines). Un rectangle blau on primer només trobem una xarxa de tennis, i que després passa a ser un camp de tennis marcat amb cinta blanca, per acabar-se destruint (o desconstruint) en l’últim acte. Ningú posa un peu out of the blue, fins que, poc després que Bueno canti la frase, Cécile Brousse i Louana Gentner surten al prosceni proferint advertiments i indicacions en francès (attention! regarde! à droite! à gauche!).
La llum, dissenyada per Gilles Gentner, és un personatge més d’aquesta bogeria, i juga un paper clau en la suggestió sensorial del públic (fins i tot ens porta a al·lucinació). A l’espai escènic, un ciclorama de tonalitats synthwave es combina amb un focus puntual que segueix les intèrprets, i que tant fa pensar en un macroconcert d’estadi com en els punts de llum del cinema de suspens. I és que el suspens, de fet, és també protagonista del treball de Cuqui Jerez. Un suspens que apareix com a paraula dins el text (quan les performers comencen a explicar acudits anticlimàtics que fan riure perquè no fan riure), i que, entès en el sentit de suspensió, d’expectació que mai no arriba a complir-se, sobrevola la sala durant tot l’espectacle.
Mágica y Elástica assoleix aquesta energia d’hiperatenció i tensió sostinguda gràcies a l’entrega absoluta de les intèrprets (que, malgrat moure’s amb aparent desídia, s’ho estan passant tan bé que poden defensar qualsevol cosa que es proposin, per desastrosa que sembli) i a l’autoironia del muntatge, que constantment fa broma de les seves limitacions i que no pretén assolir res i, per tant, ho assoleix tot. Aquí hi ha la màgia del títol de l’espectacle: la màgia de despertar l’imaginari del públic i de fer que sembli fàcil allò més difícil.
