L’artista belga Sarah Vanhee presenta en escena els residus personals, reals o virtuals, que ha acumulat durant un any sencer. Un experiment per no oblidar el rebuig que generem. L'espectacle té una durada llarga, per la qual cosa podeu sortir de la sala i tornar-hi a entrar de manera ocasional. Un cop acabat l'espectacle, si éreu fora podeu entrar a veure'n el resultat!
OblivionTeatre Lliure de Montjuïc, 23 de gener de 2020
Fotografia: Berta Cotrina
Oblivionés el resultat d’acumular la merda que la Sarah Vanhee va generar durant un any. Un discurs que ens qüestiona el concepte residu. Un viatge entre l’abundància i la destrucció. Un viatge que no discrimina, i ens posa a tots en el mateix oceà.
Detalls irrellevants que donen pas a una performance filosòfica. Un entorn que en moments ofega, però que ensenya a desprendre's de necessitats innecessàries. Una instal·lació que respira aire contaminat, però com les plantes aconsegueix agafar les coses dolentes per convertir-les en aire pur.
Consciència des de la posada en escena; un joc constant amb l’entorn, del mateix espai escènic i el públic present. Vanhee es despulla del tabú de la merda: Perquè utilitzem un espai tan net i blanc per defecar? Perquè ho fem de manera aïllada amb el món? Directament, perquè no parlem de la merda?... Una imatge que ja va intentar trencar Buñuel al seu film The Phantom of Liberty, on cagaven tots junts al menjador i menjaven aïllats.
Una acció plena de ritual, inconscient, i sobretot poètica: dues hores i poc d’acumulació de residus, d’allò mor en tu però encara resta viu. Acumulacions de plàstics, de sorolls, de paraules, de correus electrònics, de megas, filòsofs contemporanis, cineastes com Agnès Varda, polítics nefastos com en Trump, gent anònima - gent viral... I ara podrà afegir aquesta crítica. Residus que combinats amb l’experiència personal creen un discurs molt necessari, inexistent fins fa pocs dies en els teatres catalans. Una proposta que ha compartit dates amb Greta & Friday: Amor pur, encara en programació, que complementa aquesta consciència dels residus amb l’amor cap a la terra.
Una performance que continua fora l'escenari, a través d’una col·lecció de fotografies de tots els residus orgànics generats per la mateixa actriu. Acompanyat d'un diari personal, de més de 200 pàgines, que parla sobre la merda, i la seva constància al dia a dia. I no oblidar la bibliografia de totes les referències i músiques utilitzades que trobem aquí. Una obra que et controla el beat, i aconsegueix entrar a la teva consciència,
