Coralina, la serventa amorosa
Teatre la Biblioteca, 28 de juliol de 2023
Veïna del Teatre Romea, la sala de laperla29 no podria ser més diferent. Travessem l’antic recinte hospitalari, caminem dins la galeria del pati i ens sorprèn que allà amagat s’hi trobi un espai dedicat a les arts escèniques. Excepte quan el públic entra per la porta d’entrada, l’indret és d’allò més fosc, no hi entra ni un raig de llum natural. És ben bé com entrar a la caverna de la Il·lusió còmica de Corneille, on un mag explica a Pridamant què li ha succeït al seu fill a través d’un encanteri que mostra figures humanes. Però tornem a l’obra en si. Se’ns diu que la funció té una durada de dues hores i vint minuts (grosso modo) i, llegint el programa de mà, aprenem que es tracta d’una commedia dell’arte del segle XVIII. Això ja ens crida l’atenció. Tenim el costum de veure certs tipus de teatre, ja sigui a partir de dramatúrgies contemporànies, teatre documental, autoficció, etc. no es dóna gaire sovint que un teatre decideixi posar en escena un text com Coralina, la serventa amorosa. En certa manera, és arriscat. Com se les haurà empescat la companyia per adaptar una obra poc coneguda de Carlo Goldoni?
Coralina, la serventa amorosa, traduïda i adaptada per Ramon Vila i Oriol Broggi, aconsegueix ser una comèdia d’embolics d’allò més lleugera. La història gira al voltant de Coralina (Mireia Aixalà), la fidel criada de Florindo (Sergi Torrecilla). Tots dos viuen en la misèria en veure’s expulsats de casa per Beatrice (Rosa Gamiz), esposa del senyor Ottavio (Xavier Boada) i madrastra de Florindo. Per tal de rescatar al seu amo de la pobresa i del deshonor, la Coralina farà grans sacrificis i mentirà a tort i a dret. Tal com es pot apreciar al cartell de l’espectacle realitzat per Jordi Castells, és ella qui mou els fils de la trama. Sap perfectament com interactuar i assolir el que vol de cada personatge. Dient-ho així, semblaria que la Coralina fos una persona interessada, però la veritat és que és molt honesta en les seves accions. Mireia Aixalà aconsegueix vestir al seu personatge d’un munt d’emocions que, de vegades, canvien dràsticament d’una escena a una altra. Per exemple, si la Coralina i en Florindo comparteixen un moment de vulnerabilitat i de tendresa, en pocs minuts es produeix una explosió d’humor i d’energia. La trobada entre Rosaura (Clara de Ramon) i Florindo, els joves enamorats, no té preu. És tot un repte que el resultat, a l'hora d’actuar i d’escenificar la peça, no quedi forçat. Hi ha un gran respecte pel text alhora que s’adapta a les sensibilitats d’avui en dia.
Si bé la Coralina és un personatge amb molts matisos, altres personatges pertanyen més aviat als arquetips de la commedia dell’arte. És inevitable que les pallassades hilarants de l’Arlecchino (Joan Arqué Solà), d’en Lelio (Jaume Viñas) i d’en Brighella (Ireneu Tranis) o el nerviosisme d’Ottavio i del notari (Xavier Ruano) contrastin de mala manera amb personatges que toquen de peus a terra, com en Pantalone (Ramon Vila). Ara bé, l’harmonia del to general de l’obra es preserva en tota la durada de l’espectacle, el qual compta amb ni més ni menys que deu personatges amb personalitats diferents. Tots, però, són tractats per Goldoni amb respecte, ja que els percep com a persones en lloc d’arquetips fixats. No és de sorprendre que el dramaturg decidís retirar les conegudes màscares de la commedia dell’arte per tal d’atorgar més profunditat i expressivitat als protagonistes.
Un cop acaba la funció, se’ns recorda que ha sigut un encanteri. Com a la Il·lusió còmica, se’ns revela que tot ha estat un joc teatral, que les imatges que Pridamant creia màgiques en realitat eren les actuacions de la companyia de teatre del seu fill perdut. No només els intèrprets, sinó que els llums, el so, l’escenografia, el vestuari, permeten que la mentida sigui més versemblant i adquireixi una atmosfera concreta. L’obra no deixa de ser un Goldoni i els murs del Teatre la Biblioteca sostenen el pes de molts segles, però el que s’ha creat en escena no és una experiència anacrònica o arcaica, sinó que ha sigut viscuda en present.
Arlet Ferrer Heras
@drawingtheatre
