Peccatum
La Seca Espai Brossa, 6 d'octubre de 2017
[caption id="attachment_783" align="aligncenter" width="450"]
© Maria Bel Llull[/caption]
Peccatum és l’última creació del manacorí Toni Gomila (Acorar), juntament amb Catalina Florit i Joan Miquel Artigues. En aquesta ocasió, Gomila ha decidit recuperar les rondalles més irreverents i pecaminoses del recull de Mossèn Alcover (1862-1932), el qual és conegut principalment per ser un defensor de la llengua catalana i, en particular, de la parla mallorquina. Mitjançant els contes populars, l’espectacle mostra, de forma amena i completament absorbent, què era pecat, i ens fa pensar en si ho considerem avui encara pecat, i per quins motius.
Es tracta d’una proposta arriscada, ja que la posada en escena d’un aplec de rondalles verdes (pornorondalles, en diu Gomila) de finals del segle XIX i en mallorquí podria semblar complexa i espessa. Potser és per aquest motiu que la sala de La Seca Espai Brossa era més buida del que l’obra es mereixia, quan, de fet, la proposta és atractiva, senzilla i funciona a la perfecció.
La dramatúrgia que ha fet Toni Gomila de l’aplec d’Alcover és àgil i, malgrat una introducció que potser es fa una mica massa llarga, atrau l’espectador des de l’instant en què comença la primera rondalla. Els contes, sobretot els més subversius, estan tractats i escenificats sense embuts, però sempre amb molt d’humor i sense defugir el bon gust. Les interpretacions de Toni Gomila i Catalina Florit tenen tota la versatilitat que cal per passar pels incomptables i variats personatges de cada conte, i el moviment a escena és dinàmic i està coreografiat amb molta precisió i bellesa, la qual cosa fa que els actes més immorals, violents o primitius semblin danses.
Pel que fa a la llengua, és cert que al públic barceloní li pot costar entendre alguns mots de la parla mallorquina, però, un cop s’hi entra, el text no requereix un excessiu esforç de comprensió, ja que els actors l’il·lustren molt clarament i, a més, Alcover volia, precisament, divulgar la llengua de Mallorca, i inclou en les seves rondalles aclariments a dubtes lingüístics.
L’escenografia i l’espai escènic de Joan Miquel Artigues són simples, però efectius. El fet que el públic estigui assegut en cercle al voltant dels actors fa l’espectacle íntim i proper. De la il·luminació, convé destacar el principi i el final de l’espectacle, quan els dos actors es troben a les fosques i s’il·luminen l’un a l’altre amb llanternes. És una idea visualment potent, encara que potser s’utilitza durant massa estona i esdevé repetitiva.
Un dels encerts de l’obra és la manera com, quan els actors no arriben a fer tots els personatges, s’interpel·la el públic, ja que la seva participació no és gratuïta, i aporta molt d’humor al muntatge. És cert que potser alguns espectadors es poden sentir incòmodes amb aquest requeriment a participar, però els qui es permeten entrar en la lògica desenfadada i desvergonyida de l’espectacle gaudeixen d’aquest diàleg amb els intèrprets.
Amb tot, Peccatum esdevé un salt mortal sense xarxa, executat de forma magistral, que ens permet reconèixer, mentre passem una estona divertida, quins són els nostres límits morals i com els nostres prejudicis racials, sexuals o de gènere vénen ja de molt lluny.
Nil Martín
@Nil_ml
