Rèquiem nocturn

Dansa | Nous formats

informació obra



Autor:
Pere Faura
Sinopsi:

El 1979, Bob Fosse estrenava All That Jazz, una pel·lícula semiautobiogràfica sobre la vida de Joe Gideon, un coreògraf addicte a la feina, les drogues i el sexe, que constantment somiava que flirtejava amb l’àngel de la mort. Quan li arriba el moment de la pròpia mort, canta i balla la cançó Bye Bye, Life, acompanyat de ballarines vestides de sistema nerviós i arterial, en un monumental deliri musical final, fins que la cançó és interrompuda en sec pel so de tancament de la bossa de plàstic que conté el seu cadàver.

Pere Faura ha volgut desenterrar All That Jazz, així com altres escenes i coreografies de Bob Fosse, algunes d’icòniques i d’altres més desconegudes, per fer-los una autòpsia actual i personal i reviure’n tot el potencial poètic, polític i polèmic. Cadascuna de les parts de la tradicional missa de difunts és traduïda o transformada en una nova escena cabaretera. Una seqüencia litúrgica fantàstica, laica, reflexiva i festiva que mescla el glamur i la sinuositat de Fosse amb la reflexió profunda sobre la idea de la mort tan present en els textos d’un rèquiem. Una cerimònia nocturna, solemne, macarra i divertida, que a poc a poc anirà desvetllant les raons, les motivacions i les frustracions que han portat l’autor a prendre la decisió d’acabar definitivament amb la seva vida com a professional de la dansa. “No és el meu cos sinó el del sistema el que està vell i rovellat. Mantenir-se ballant cada vegada és més difícil. He estat empès dansa avall.
Però que me quiten lo bailao... Ara només queda celebrar-ho.”

I per fer-ho, Faura ha unit textos, cançons, danses i videoprojeccions en una complexa coreografia per a deu intèrprets i dos músics en directe, Pere Jou i Aurora Bauzà, i la col·laboració especial de Pere Arquillué. Tot, per donar forma a aquest ritual una mica “in-disciplinari” que ens farà reflexionar sobre la inviabilitat de la dansa i la bellesa de la mort. Un funeral lluminós, amb molta ploma blanca i purpurina rosa, per celebrar el moment de morir, de marxar, però en un espai bonic i especial entre l’autoparòdia i la sàtira política, entre el llegat de la memòria i la incertesa del comiat, entre la ironia de la vida i la tendresa de la mort. 

A causa de les circumstàncies especials en què se celebra aquesta edició del Grec 2020 Festival de Barcelona, els artistes han experimentat limitacions i impediments a l’hora de dur a terme la seva feina, entre els quals hi ha la manca de temps per completar adequadament el període d’assajos i la necessitat de respectar les distàncies entre intèrprets. Aquestes circumstàncies han afectat les seves creacions, però, tot i això, han volgut compartir amb el públic el resultat del seu treball, com a mínim tal com es troba en el moment actual.

L'espectacle s'emetrà en diferit a través de la televisió betevé el dia 14 de juliol a les 20h.

Crítica: Rèquiem nocturn

10/07/2020

Que la mort ens agafi ballant

per Nil Martín

Rèquiem nocturn
Mercat de les Flors, 8 de juliol de 2020

Cent un dies exactament feia que no experimentava la meravellosa sensació d’anar al teatre. Pel mig, un virus, molts dies de confinament i una acompanyant omnipresent —per sort des de la distància—: la mort. Per aquest motiu, tornar a la platea del Mercat de les Flors per veure un espectacle —Rèquiem nocturn, de Pere Faura que parla precisament de la mort em feia una barreja de por i de ganes.

Només començar l’espectacle, ja sé que han guanyat les ganes. S’encenen els llums (magnífica feina de Cube.bz) i, progressivament, deu ballarins i ballarines d’edats i perfils diversos (des d’Anamaria Klajnescek, eslovena de 17 anys, a Montse Colomé, catalana de 65) comencen a cantar un rèquiem. Aviat veurem que tota l’estructura de l’obra serà la d’un rèquiem, una mica a l’estil d’All That Jazz, el film que el coreògraf i director de cinema Bob Fosse (pare també de Cabaret o Sweet Charity) va fer sobre la seva vida, quan ja n’intuïa el final (si en voleu saber més, la sèrie Fosse/Verdon, d’HBO, n’és un biopic excepcional). Seguint la línia de Fosse, el coreògraf Pere Faura ha decidit acomiadar-se dels escenaris també amb un cant a la mort i a la vida, cansat de trencar-se les banyes per treballar en un món tan difícil com el de la dansa (“Senyor, dona’ns feina eternament!”, reclama el seu rèquiem tunejat, en lloc de demanar descans).

Les frases llatines del rèquiem prenen volada en la música d’Aurora Bauzà i Pere Jou (Telemann Rec.), la qual, amb una electrònica festiva i litúrgica al mateix temps, es converteix en la cirereta de l’espectacle. El seu so provoca un efecte d’estranyament, que contrasta amb la idea d’un rèquiem, però que inunda tota la peça d’un to ritual fascinant.

I a tot això cal sumar-hi l’element principal: les frases coreogràfiques de Fosse. Faura ja ha treballat altres cops des de l’apropiacionisme, utilitzant coreografies ja existents i donant-los nous significats. En aquest cas, fa repetir als intèrprets moviments fossians fins a l’extenuació, com si es trobessin en un càsting, emulant el càsting real es va fer per a la peça del Mercat. La combinació d’electrònica, Fosse, càsting i litúrgia és magnètica.

Aquest magnetisme, però, decau en alguns moments, potser perquè l’obra és llarga (120 minuts), potser perquè vol tocar molts temes, potser perquè es torna massa explicativa en alguns punts. L’espectacle, una mica com el seu autor, sap que ha de morir en algun moment, però s’hi resisteix, es va allargant, va obrint nous melons, que són tots interessants, però potser són massa (el llegat de Fosse —inspirador de Michael Jackson i Beyoncé—, la precarietat dels ballarins i, fins i tot, la Covid-19).

És curiós com, paradoxalment, encara que Faura denunciï amb molta raó que sovint releguem la dansa a un pla inferior que el text, l’espectacle acaba posant accent en la paraula dita. El monòleg que fa Pere Arquillué, apareixent de sobte a l’acte final i prenent la veu de Faura (una mica com Roy Scheider a All That Jazz, que prenia la veu de Fosse), està molt ben declamat, però vol ser tan crític que esdevé dogmàtic. Com a reivindicació, funcionen molt millor els divertidíssims doblatges que els intèrprets fan en directe de seqüències del film de Fosse, on parodien l’odissea viscuda per la companyia durant la crisi de la Covid-19.

Tota una altra cosa és el monòleg de Montse Colomé, en una plataforma giratòria i envoltada de plàstics i de cossos agònics, que narra com va viure la pandèmia de la sida. En aquest cas, el text funciona molt bé perquè és personal i perquè no és pretesament il·lustratiu, a més de per l’aposta escènica de Jordi Queralt, que converteix l’escenari en una freda planta d’hospital.

Així doncs, malgrat les arestes per polir, l’espectacle brilla en conjunt i aconsegueix arribar una mort més que digna, en un moment vibrant protagonitzat per l’actriu i, des d’ara, ballarina Gloria March, que recorda en essència —encara que no s’hi assembli— el “Bye Bye Life”, l’escena final d’All That Jazz. Si, al film de Fosse, el protagonista s’acomiadava de la vida acompanyat de ballarines disfressades de sistemes arterials, a l’obra de Faura els ballarins porten guants i mascaretes. Ballen la mort, perquè és l’única manera d’entendre-la. Perquè la mort, com la dansa, no es pot explicar amb paraules. Per tant, si ens hem de morir de totes totes, que la mort ens agafi ballant.


Rèquiem nocturn es podrà veure el proper dimarts, 14 de juliol, a les 22h, a Betevé, i la temporada vinent, durant sis dies, al Mercat de les Flors.