Pool (no water)

Teatre

informació obra


Autoria:
Mark Ravenhill
Dramatúrgia:
Anna Serrano, Elena Martín, Marc Salicrú, Íntims Produccions
Direcció:
Anna Serrano, Elena Martín, Marc Salicrú, Ruth Prim, Nil Fruitos
Escenografia:
Marc Salicrú
So:
Clara Aguilar
Vestuari:
Chloe Campbell
Intèrprets:
Isaac Baró, Marc Cartanyà, Oriol Esquerda, Sandra Pujol, Xavier Teixidó
Sinopsi:

Què significa triomfar i què suposa per a un mateix i per als qui t’envolten? Després del seu èxit amb Wasted, la companyia es llença a la piscina escènica amb un text de Mark Ravenhill, amb direcció de Marc Salicrú, Anna Serrano i Elena Martín. Una peça visceral i impactant que parla sobre la fragilitat de l’amistat, l’enveja, l’èxit i el significat de l’art en la vida dels creadors. La dependència, la toxicitat, el valor per allunyar-nos o posar-nos molt a prop dels altres. Les relacions entre les persones, en el cercle de coneixences. Les pors, les nostres i les que projectem sobre els altres. Una piscina que, en realitat, no té aigua.

Clara Aguilar, Premi a espai sonor dels Premis de la Crítica 2018

Finalista a Crítica Jove dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Pool (no water)

11/04/2018

Pool (no water) o com ofegar-se en una piscina d'èxit

per Bertran Salvador

Pool (no water) Sala Beckett, 24 de març de 2018

A la sala Beckett, Íntims Produccions i el col·lectiu VVAA ens ensenyen que només cal una piscina per nadar en l’èxit artístic o ofegar-se en l’enveja, el dolor i l’oblit més punyents. Ja des dels primers compassos l’espectador sembla flotar en una espècie de líquid amniòtic acompanyat per la dolça veu d’Isaac Baró, que juntament amb una escenografia immersiva, ens invita a ser testimonis d’aquesta història d’oblits i enveges.

Nadant en aquesta placenta, els actors començaran a teixir una narració sobre l’èxit i el fracàs, o millor, sobre com se suposa que hem de viure o sentir aquestes situacions; tot això  amb l’ajut d’una posada en escena d’allò més agressiva –amb llums delirants, focs d’artifici i escenes rocambolesques, escatològiques, una exacerbació de les emocions compartides. Sentir, el ser o el no-res –que diria Sartre-, aquesta espècie d’existencialisme que ho ha d’impregnar tot, els extrems i el dolor alimentat des del secret, des de la enveja compartida. Explosions constants, escenes que interpel·len a l’espectador de tu a tu, un brindis final per tot el que s’ha viscut.

No és tant important el context –la colla d’artistes que es reuneixen, que persisteixen malgrat tot, que recorden un passat comú i que han viscut com tants d’altres-sinó el perquè aquestes persones són capaces de sentir el que senten. Què se suposa que ha de sentir una persona davant d’una situació concreta? Camus reflexionaria al respecte, cal sempre sentir pena quan se suposa que s’ha de sentir pena? Quines eines tenim per enfrontar-nos a l’èxit, propi o aliè, que sembla la meta de qualsevol vida però que la majoria no podem aconseguir i, per contra, hem de viure com d’altres l’aconsegueixen?

A Pool (no water) se’ns invita a reflexionar sobre l’èxit i el fracàs, sobre les enveges humanes i com aquestes es manifesten, com van mutant i com van construint-nos com a persones, com ens poden arribar a robar l’empatia per, finalment, prometre’ns una última guspira de vida.

Bertran Salvador