Incògnit

informació obra



Direcció:
Mònica Bofill
Intèrprets:
Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella, Victòria Pagès
Traducció:
Mònica Bofill
Escenografia:
Laura Clos 'Closca'
Vestuari:
Míriam Compte
Caracterització:
Toni Santos
Il·luminació:
David Bofarull (a.a.i.)
Vídeo:
Joan Rodon
So:
Clara Aguilar, Damien Bazin
Composició musical:
Clara Aguilar, Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Sandra Monclús
Autor:
Concert a partir de Carles Santos
Direcció Musical:
Wanda Pitrowska
Sinopsi:

Del dramaturg britànic Nick Payne, una peça del 2014 sobre el cervell, la millor ‘màquina de generar històries’. Una indagació triple a partir de la intel·ligència, la memòria i la ment, basada en fets reals.

Crítica: Incògnit

20/03/2019

Potser el cervell d’Einstein era com el nostre

per Maria Pujol

Incògnit Teatre Lliure, 6 de març de 2019

És difícil no veure amb ulls crítics una proposta com aquesta si formes part del mundillo científic i encara ho és més si vas a la funció acompanyada d’un grupet de companyes de classe. Amb aquesta perspectiva, el passat dimecres 6 de març ens dirigíem uns quants projectes de metgesses i biòlogues humanes cap al Teatre Lliure de Montjuic per veure com la companyia La InCògnita ens venia a presentar aquest text tan curiós de Nick Payne.

D’entrada la proposta que dirigeix Mònica Bofill és molt atractiva: dues actrius i dos actors interpretant a una vintena de personatges en la presentació de tres histories aparentment independents, però que comparteixen i parteixen d’un mateix fet. Escenes totalment fictícies que es connecten amb histories amb un rerefons real i d’alguna manera comú, ens intenten ajudar a trobar sentit a un problema que sovint ens resulta de resposta difícil: la identitat.

Agafant com a fet històric la mort d’Einstein i l’autòpsia cerebral que se li va realitzar (d’ètica i legalitat dubtoses) els actors ens expliquen tres histories. Un dels companys que ha assistit a l’obra reflexiona i comenta: “la forma que tenen de fer-ho m’ha semblat brillant: diverses històries a les que busques connexions però no les trobes, cosa que manté la tensió durant bona part de l’obra, amb el rerefons d’una macabra història real que serveix de trampolí per fer un salt a una autoreflexió que fa tanta o més por que un salt al buit”.

I realment té tota la raó. Si et deixes endur pel que succeeix a l’escenari, ràpidament entres en una situació estranya, que et convida a una autoreflexió per la que no estàs preparat i que pròpiament et fa molta por. No tenim clar el sentit de la identitat, no tenim clar qui som ni què ens ho fa ser, i a més, ens fa pànic preguntar-nos-ho.

El company continua: “Al sortir he estat molt incòmode, doncs m’ha descobert dubtes i incoherències que no sabia que tenia. Però conforme hi segueixo pensant, me n’adono que et fan un gran favor ja que et permeten abordar el gran problema d’entendre’ns a nosaltres mateixos i d’entendre que som els amos de la nostra història, aquesta que segons una de les personatges, ha inventat el nostre cervell per tal de no tornar-nos boges”. I vet aquí un dels altres temes de la historia, el tornar-nos boges, les malalties mentals.

Jordi Llordella interpreta de forma magistral al famós pacient H.M. conegut històricament pel seu trastorn de memòria. Acompanyat de Paula Blanco, Oriol Guinart i Victòria Pagès, van saltant d’un personatge a un altre amb una facilitat i credibilitat admirables.

Si es posen en contacte unes interpretacions així de brillants i científicament fidels, tal com apunta una altra de les companyes assistents, amb un text d’aquestes característiques, tenim com a resultat una obra exquisida i per alguns, necessària. Així que si us agrada la ciència, teniu ganes de reflexionar, o ambdues; correu i no us perdeu el que estan fent aquests dies al Lliure. Les entrades volen i ja acaben!

Maria Pujol @MariettaPuco