Informal Stage
Parc de l'Estació del Nord, Barcelona. 22, 23 i 24 d'octubre de 2023.
Les festes de la Mercè són una de les èpoques que els més festers esperen amb delit. Les programacions s’omplen d’activitats per tots els gustos: concerts, festes, celebracions vinculades a la cultura popular, espectacles de circ, dansa, teatre… Aquelles que odiem les aglomeracions i les quantitats massives de gent, en canvi, entrem en un període de negociació en el que competeixen les nostres ganes de ser ciutadanes normatives amb mínimes habilitats socials contra les nostres ganes de quedar-nos al sofà, en silenci, amb un llibre o la nostra sèrie de confort. A simple vista sembla que no hi hagi punt mig: o et plantes al mig de plaça Espanya o a Bogatell a un concert tot boig patrocinat per certa marca de cervesa a barallar-te per l’últim bri d’oxigen, o et quedes a casa. Jo que pertanyo clarament al segon grup, vaig decidir intentar reconciliar-me amb la multitud, i vaig buscar algun espectacle que em pogués fer connectar amb el meu esperit de festa i amb la comunitat. Vaig topar amb l’Informal Stage de Los Informalls al Parc de l’Estació del Nord.
Los Informalls son Luis García “Fruta” y Pere Joseph, un binomi unit el 2005 per la pràctica d’atletisme i el breakdance, i que en aquest espectacle també seran els mestres de cerimònies. Luis i Pere ens proposen un espai on qualsevol persona pot pujar a fer el que ells anomenen “autoprogramar-se”. Segons ells (i crec que unes quantes hi estarem d’acord) sovint per poder mostrar la teva peça de creació, la teva obra, el teu talent o qualsevol parida que estiguis fent, cal desviure’t escrivint mil milions de mails i fent mil milions de trucades, per acabar actuant al pati de darrere del bar del cosí de l’amiga d’aquell programador que un dia et va prometre llegir-se el teu dossier, al costat del pal de fregar i un test amb una planta morta. A l’Informal Stage potser no hi podràs portar la teva peça d’hora i mitja, però sí que hi trobaràs una ocasió perfecta per jugar, de manera informal (valgui la redundància) a l’aleatorietat del fet escènic. I és que això, senyores, és un joc conduït també per la improvisació: només cal que apuntis el teu nom en un dels papers que ofereixen al principi (si és que vols pujar), o bé una idea que se t’acudeixi per posar-li llenya al foc. Ells s’ocupen de la resta. Uns quants col·laboradors agitaran la dinàmica (en aquest cas ballarins o artistes escènics com Clara Ingold, Ariadna Grau, Alberto Velasco, José Redondo o Oriol Pla), i alhora ho deixaran tot en mans de l’atzar traient alguns dels paperets amb noms per fer-los pujar a l’escenari. Col·laboradors i membres del públic compartiran espai donant lloc a duos i trios improvisats on preval la dansa, però on també hi poden tenir lloc la paraula i la teatralitat. També si ets un motivat pots pujar a fer un solo: l’espai està a la teva disposició.
En aquest espai d’incertesa i impromptu es descobreix la màgia de l’assaig, de l’”error” (si és que en aquest context existeix com a tal), de les caigudes, topades i ensopegades, i de la “lletjor” que no estem acostumades a veure quan veiem peces acabades. Neix també un espai de convivència entre el veterà i l’amateur, on ni el més professional ho és tant, ni el més principiant ho és tant. Tot es difumina i es democratitza, i es dona pas a l’autenticitat, a la dansa que neix de la connexió amb l’altre (encara que sigui un desconegut), de l’encant de trobar-se per simple amor a l’art. Així i tot, també a vegades es poden veure reflectides certes dinàmiques que es produeixen en major o menor mesura a l’espai de creació: si predomina l’ego o el crit d’atenció, les coses no funcionen. Que important és saber escoltar l’altre, el seu cos i les seves necessitats i possibilitats, entendre el context, saber relativitzar i adonar-se que aquí, en aquest escenari informal, no hem vingut a veure com de bé saps fer l’espagat.
L’Informal Stage és doncs un homenatge a la improvisació, a la imperfecció, a l’equivocació i al risc. Una reivindicació de l’espai públic, i en conseqüència, de la “dansa pública”: un acostament de la dansa a tothom. Los Informalls saben crear un clima acollidor lliure dels judicis dels escenaris convencionals, i un espai de comunitat difícil de generar de forma tan multitudinària. Per posar-hi la cirereta al pastís, acabem amb una DJ que anima el cotarro els últims 45 minuts, on acabem ballant totes juntes, com no pot ser d’una altra manera.
A més, a l’una s’acaba. Qui vulgui allargar, que allargui, i qui no, que vagi a dormir. Veieu? Totes contentes.
Carla Coll
@carlacollserr
@losinformalls
