Pygmalion’s death [Una habitació]

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Gaia Bautista
Dramatúrgia:
Lucas Ubach, Laia Tamarit, Lola Belles
Direcció:
Lucas Ubach, Laia Tamarit, Lola Belles
Escenografia:
Lucas Ubach, Laia Tamarit, Lola Belles
Companyia:
La Santísima Trinidad
Sinopsi:

A mig camí entre la instal·lació artística i les noves dramatúrgies, PYGMALION’S DEATH [Una habitació] reflexiona sobre els interessos ocults d’una narrativa oficial de la Història de l’Art que ha modelat l’imaginari i el pensament occidental, i que ha condemnat a la dona artista -o a la dona, en general- a la figuració perpètua.

Amb ecos de la literatura de Virginia Woolf i de les performances de Yoko Ono, i de la manera de veure del Berger i de la pel·lícula Inception, de Cristopher Nolan, en aquesta edició número 1 de PYGMALION’S DEATH [Una habitació], L△ST ens convida a recórrer els neguits i les preocupacions d’una artista dedicada constantment al seu art, però obligada a exercir com a musa dels altres. I ho fa a través de la mirada i el pensament de la performer Gaia Bautista.

El text ha rebut el premi d’escriptura Carme Montoriol 2022 en el marc del programa Barcelona Ciutat de la Literatura de la Unesco.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Pygmalion’s death [Una habitació]

29/09/2023

Pygmalion's death [una habitació] i la mort de la quarta paret

per Novaveu

Primer text de la Maria Mateu

Pygmalion's death [Una habitació]
Escenari Joan Brossa, dissabte 23 de setembre

El títol, Pygmalion's death, és un dels factors que em va impulsar a anar a veure l'espectacle, ja que, com a bona estudiant de llatí i grec, se'm va activar el radar clàssic. Pigmalió fou el rei de Xipre i escultor de la mitologia clàssica que creà Galatea seguint el seu ideal de bellesa. Un cop haver recordat aquest aspecte puc assegurar que el títol s'escau convenientment a l'obra. No obstant això, no estava preparada pel que acabaria passant.

Aquesta és una obra per a persones de mentalitat oberta que es distanciïn del concepte "Clàssic" en el sentit més paradigmàtic de la paraula. Quan entres dintre la sala veus una pantalla amb la projecció d'una dona nua asseguda (Gaia Bautista); a sobre, una altra pantalla que fa de guia i va donant instruccions. Finalment, un faristol amb el text. Ningú no parla, cap veu ens avisa que apaguem els telèfons mòbils que la funció comença. Simplement, tenim unes lletres que ens expliquen de què tractarà l'espectacle amb la imatge de la dona nua. 

"On t'has ficat Maria?", em vaig preguntar davant d'aquest repte. L'obra em va treure de la zona de confort amb un text molt ben escrit i que connectava amb la meva forma de pensar.

Un text sublim que parla amb ironia sobre una trista realitat: la figuració de la dona en l'art (tot rebentant la distància de la quarta paret teatral).

Maria Mateu
@mariamateu_12