Le congrès ne marche pas

Teatre

informació obra


Companyia:
La Calòrica
Autoria:
Joan Yago
Direcció:
Israel Solà
Intèrprets:
Roser Batalla, Joan Esteve, Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Tamara Ndong, Marc Rius, Carles Roig, Júlia Truyol
Escenografia:
Bibiana Puigdefàbregas
Vestuari:
Albert Pascual
Il·luminació:
Rodrigo Ortega
So:
Guillem Rodríguez
Assesoria de moviment:
Vero Cendoya
Sinopsi:

Torna La Calòrica amb una peça sobre el Congrés de Viena (1814), la fi de l’Ancien Régime i la nostra societat capitalista neoliberal a la vora del col·lapse. Una comèdia grandiosa, frívola i, sobretot, rabiosament política.

Som en una trobada entre potències europees per liquidar el sistema estatal napoleònic. Menjar, menjar, menjar. Ballar, ballar, ballar. Espies que van i venen. Alguna conxorxa. Sexe. Meravelles vingudes d’arreu del món i encara més menjar per entretenir tots els assistents d’un congrés que recorda més una exposició universal que una taula de negociació.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Le congrès ne marche pas

15/12/2023

Qu’ils mangent de la brioche

per Eduard Cabezudo

Le congrés ne marche pas

Festival Temporada Alta (Girona), 2 de desembre de 2023


És reconfortant seure i veure una escenografia clàssica, realista. Transmet un caliu que inspira visualitzar una bona obra que tindrà sobretot la funció d’entretenir, de desbloquejar el cervell i simplement deixar-se anar per les i els artistes. I efectivament, en essència és així, però en començar l’acció i en desenvolupar la funció es deixa veure una crítica política i social. Això sí, tot entre riures.

La Calòrica, una companyia veterana i de renom, ens porten una nova proposta on s’imaginen com varen ser aquells mesos al congrés de Viena, on després de la derrota de Napoleó les grans potències Europees es repartien el territori. Fan un reflex d’una societat capitalista i una crítica de com el pas del temps els canvis d’aquesta han estat quasi inexistents. Prendre’s la feina com una celebració pot portar conseqüències, com una revolució. 

És molt interessant l’ús de l’idioma. La narració és en català, però els personatges parlen en francès, en rus i en anglès. La gran majoria dels actors i les actrius no els dominen, la seva llengua natal o materna és la catalana. Però gràcies a la Júlia Calzada (francès i anglès) i, Gerard Adrover i Yulia Karaganova (rus) han fet un gran treball en traducció i assessoria fonètica, així donant coherència al text i la fluïdesa i accent dels personatges. Doncs, per què una obra multilingüística? A la postfunció varen donar una resposta simple i coherent: l’art no té idioma oficial. Qui sap, pot ser la seva oportunitat per llençar-se a les sales de teatre internacionals. També felicitar la feina de Rodrigo Ortega Portillo, la il·luminació acompanya molt bé i accentua el caràcter de les escenes, i s’utilitza com un recurs per generar efectes visuals.

Una obra amb fonaments clàssics, còmica i amb un caràcter crític. Et deixa amb la ment i el cor ben plens, satisfet com després d’un bon àpat. I amb ganes de posar la música a tot volum i voler sortir al carrer a ser una mica rebel.


Eduard Cabezudo