Ramon

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Premi BBVA de Teatre 2021

Mar Monegal signa i dirigeix una de les propostes de petit format més brillants dels darrers temps. Ramon podria ser una d’aquelles tragicomèdies generacionals sobre la crisi dels 40 causada per una separació sentimental i l’evidència de la precarietat laboral en el món escènic. Rotundament no. Es molt més. Monegal ha parit un monòleg que ens enfronta a una de les malalties actuals més devastadores, l’alzheimer, i què provoca, en aquest cas en el fill que cuida de la mare malalta. El tarambana de fill petit que madura de cop i ens regala una lliçó d’amor i de vida no deixa ningú indiferent. I en aquest muntatge ho aconsegueix la magnífica interpretació de Francesc Ferrer, des de la paraula, el gest i la música. Una encertada escenografia que representa l’habitació d’adolescent on els objectes formen part de la història, i una projecció audiovisual indissociable de la dramatúrgia completen el conjunt d’aquest excel·lent espectacle. 


Intèrprets:
Francesc Ferrer
Direcció:
Mar Monegal
Autor:
Mar Monegal
Sinopsi:

El Ramon s’acaba de separar de la Patri i, mentre busca pis, s’instal•la a l’habitació d’adolescent de casa dels seus pares. Allà retroba la guitarra, la bicicleta estàtica i tot de cassetes que el transporten als anys 90.

Des de la seguretat de la seva habitació, rememora el seu passat, però el que no s’imagina és que, en el present més immediat, la seva vida està a punt de canviar i convertir-se en una autèntica muntanya russa.

Premi en la categoria de text. Premis de la Crítica 2019

Finalista espectacle petit format. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Ramon

19/12/2019

Quan la carta d'ajust era cool

per Joana Cortils

RamonSala Atrium, 11 de desembre de 2019

Foto del diari ARA

Dalt d'una bicicleta estàtica i amb un somriure d'orella a orella, Francesc Ferrer comença Ramon i ho fa mirant directament els ulls de les persones que omplen la Sala Atrium cada vespre de funció. Tant és així que Ramon, escrita i dirigida per Mar Monegal, està prorrogada fins el 29 de desembre.

Sota l'etiqueta de "tragicomèdia generacional" és una obra que emociona, siguis o no de la generació del Ramon, perquè tant ens parla de l'infantesa com dels canvis que ens afecten més en la vellesa, això sí, emmarcat en una adolescència dels anys 90. L'escenografia ens transportava directament a aquella època, on les col·leccions de cassettes ocupen un lloc preferent a l'habitació i anar amb la samarreta de la carta d'ajust és molt cool (l'únic que encara no ho sabíem). És una obra que parla de la vida, que de tan ràpid que passa pot arribar a provocar-nos un biaix entre l'edat física i l'emocional, com li passa al Ramon que en té quasi quaranta i el seu cor li diu que en té vint. I és que l'edat és com el temps: ben relativa.

L'obra comença amb un punt d'inflexió; el Ramon s'instal·la temporalment a casa dels seus pares i es retroba amb la seva habitació de tota la vida. S'ha quedat sense parella, sense casa i sense feina. Francesc Ferrer encara tot sol aquest monòleg servint-se de manera magnífica dels personatges que necessita per anar explicant la història, tots fets amb molta cura i grans dosis d'humor, molt d'humor per pair-ho tot.

El text fa un homenatge als amants del teatre, sobretot als que s'hi dediquen que podran reviure potser situacions viscudes. Però també és un cant a les segones oportunitats, a saber encaixar els canvis que ens proposa la vida, a prendre responsabilitats i a fer malabars per no perdre pel camí de fer-se gran els ideals i la il·lusió.

Joana Cortils