Un petit príncep
The Amateurs, 24 de setembre de 2020
Moltes pel·lícules i obres de teatre superen els textos en els que estan basats; aquest musical n’és un exemple. Per a un adult qui troba el llibre de l’autor francès Antoine de Saint-Exupéry badoc i naïf és una sorpresa molt grata veure bocabadat com l’obra t’agafa de la mà (en algun moment potser literalment) i et porta per un viatge de meravellosa música, fantasia i amor per allò simple i natural. Parlant de la natura, el primer que crida l’atenció és l’escenari. L’obra se situa en el monestir de Sant Jeroni de Murtra, enmig de la natura, per on passejar abans i/o després de la funció és molt recomanable. Això deixa clar, per tant, el tema de l’obra des del principi: l’admiració a la natura com ho fa un nen.
El musical (que va ser nominat a un Brighton Fringe Award) comença com el llibre: amb el pilot protagonista perdut en el desert intentant arreglar el seu avió. Després seguim el Petit Príncep en el seu viatge de planeta en planeta que va iniciar abandonant la diva de la seva flor, a qui estima tant,i que arriba fins al nostre, trobant-se diferents adults que li semblen ben estranys. Al final, a l’aniversari de l’arribada del petit príncep a la Terra, ell decideix tornar a casa i ens deixa amb una bona lliçó: Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.
L’Ivan Andrade, el director de l’obra, havia estat un home seriós que “anava a treballar amb corbata” abans de deixar-ho tot i començar a estudiar art dramàtic (entrevista a l’Instagram de The Amateurs). Ell és qui més li escau el personatge del pilot protagonista. Qui s’ha d’emportar, però, la gran ovació és l’Ot Mariën. L’Ot, de 6è de primària, suporta el pes de tota l’obra com un Atles mentre actua, canta i balla. La música en viu composada per Marco Mezquida és una banda sonora que et convida a viatjar des de les primeres notes. Aquest musical actualitza els personatges que es troba el petit príncep. La Patty Causon i el Gerard Portolés, que tanquen l’elenc, hi barregen meravellosament tocs de clown: una flor que és una diva amb una gran veu, un rei ben recte i ridícul, un borratxo que et trenca el cor, una dona de negocis que no para amb el telèfon i compta estrelles fins l’absurd...
La naturalesa i la simplicitat de l’escenografia tenen un paper gairebé principal, fins al punt de que, abans de conèixer els personatges, el públic descobrirà un escenari fantàsticament simple. Formes geomètriques bàsiques: cercles i triangles. Una constel·lació de cercles graffitejats al terra i amb línies inter-connectant-los marquen els planetes. L’immens avió de paper, un fanal i un pou són tots triangles. Això sí, la màgia creix quan en el monestir es fa fosc. Hom acabarà l’obra alçant la mirada a les estrelles envoltat per naturalesa, deixant de ser un adult estrany; com el protagonista.
Héctor Naranjo-Gàmez
@hector_naranjo_gamez
