Frères
L'Escorxador (Mostra Igualada), 11 d'abril de 2024
Germans són els que tenen el mateix pare o mare. Germans són els que s’ajunten quan l’avi es mor i cal reordenar la casa, i destapar els records. Germans són aquells amics que aculls, que són com de la família. Germans són Espanya i França. Els germans comparteixen, es barallen i es reconcilien. Els germans de Les Maladroits són aquests i molts més.
Històries de la Guerra Civil n’hem sentit moltes, a cabassos. De creadors que, remenant els records familiars, en troben precioses històries, també. Servir-se d’aquests records per a construir memòria històrica és un encert. Així doncs, per què la Mostra truca una companyia francesa per explicar la Guerra Civil? Doncs per la manera de fer-ho. I perquè una mirada de fora et pot fer prendre perspectiva de l’horror viscut.
A Fréres, l’aposta pel teatre d’objectes és total. Des de la més absoluta honestedat, ens expliquen perquè decideixen explicar aquesta història, i perquè fer-ho d’aquesta manera. La història és la del seu avi, exiliat per culpa de la Guerra Civil. I la manera, a partir de terrossos de sucre, cafeteres, culleres, calaixos, molinets, cartes. Despleguen un univers a partir d’objectes quotidians que es transforma en una epopeia emocional, intimista. A estones la taula sembla un llenç on dibuixar la història a càmera ràpida, a mode de Draw my life, d’altres més aviat un tauler d’escacs, un camp de batalla o una barricada. Sense voler desvelar les sorpreses en l’ús d’objectes, cada objecte es transforma en un referent perfectament comprensible i saben, amb molts matisos, explicar el més complex amb els mínims recursos. En aquest sentit, a l’aparentment simple escenografia, s’hi suma una excel·lent il·luminació i bons complements sonors.
La dramatúrgia està molt ben travada, i intercala amb gràcia l’anècdota de la troballa, els episodis personals i la història compartida, però tantes escenes acaben allargant la peça. El més revelador és l’autocrítica que els mateixos francesos fan de la posició del seu estat enfront la guerra i els refugiats que es van veure obligats a creuar els Pirineus. El passat de l’avi, en canvi, no resulta tant impressionant, per desgràcia, perquè ja estem més habituats a sentir-les. Encara així, s’agraeix enormement la capacitat d’anar més enllà, continuar explicant-les, trobar noves formes i seduir nous públics. Sinó, hi ha el perill que la història del nostre país es dilueixi com un terròs de sucre en un cafè. Sense endolcir-la, rescatant-la, compartint-la, al voltant de la taula.
Martí Rossell Pelfort
