Perra de nadie

informació obra



Direcció:
Marta Carrasco, Pep Cors, Antoni Vilicic
Intèrprets:
Marta Carrasco
Escenografia:
Marta Carrasco
Vestuari:
Pau Fernández, Cia. Marta Carrasco
Coreografia:
Albert Hurtado, Laia Santanach
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
Vídeo:
Jose Prados
Autor:
Laia Santanach
Sinopsi:

La Lili està sola, i és una gossa, i és una gossa de ningú. Tan sols qui no és ningú i no pertany a ningú pot accedir fins a les parts més profundes de la interioritat, allí on les intimitats ballen i criden i juguen a la gallineta cega. A Perra de nadie els espectadors i espectadores us convertireu en còmplices d’aquest recorregut introspectiu. Potser algú s’adoni, i amb raó, que la gossa és un dels primers animals que es va domesticar, que havia sigut molt útil per la cacera, i que si una gossa no és de ningú, aleshores semblaria que no ha de servir per res, o per ningú. 

Però fins i tot una Perra de nadie pot arribar a ser imprescindible en les seves inutilitats… En les parts més recòndites de cadascú hi habiten la Lili i les vigilants de la nit, gosses de ningú que tenen cura del món que hi ha a dins vostre. I us en volen mostrar la seva part més entranyable. En cas que ho vulgueu, és clar. En cas que ho vulgueu.

Premi de la Crítica 2017 en la categoria solo (Marta Carrasco)

Crítica: Perra de nadie

06/11/2018

¿Qué música te despierta?

per Laura Masmiquel

Perra de nadie Sala La Planeta, 12 d'octubre de 2018 [caption id="attachment_3267" align="aligncenter" width="328"] ©David Ruano[/caption]

Perra de nadie, de Marta Carrasco, es ven al públic com una obra de dansa o, més ben dit, de teatre dansa. Tot i això, no l’aneu a veure buscant-hi ni un significat concret, ni moviments ballats i continus, ni tampoc amb el referent de teatre dansa que pugueu tenir al cap partint de Pina Bausch o d’espectacles realitzats a edicions anteriors de Temporada Alta, com l’Out of context. Perra de nadie potser s’acosta més al gènere de la performance que a cap altre: un mix d’imatges visuals potents se’ns presenta sense cap més connexió que la del propi cos de l’actriu o ballarina.

L’inicial interacció amb el públic, un pèl massa llarga, ja marca una atmosfera concreta, un ambient de festa trencat però exposat en clau d’humor, sobretot a l’inici. L’espectacle consta d’una sèrie de gags, amb alguns referents a l’actualitat, que acosten la funció al clown: el públic empatitza amb un personatge que tot sovint té espasmes i que duu una mena de vestit de núvia cosit per parts i amb una estructura que garanteix poca mobilitat.

Un cop es treu aquest vestit, sembla que s’hauria de produir un canvi de mobilitat important, però els espasmes continuen i la impotència que desprèn el personatge, també. Així, ens podríem preguntar a què es deuen els nombrosos canvis de vestuari, si els moviments o la relació amb el públic no canvia. Si bé aquests moviments mostren un domini corporal excel·lent i un gran treball al darrere, potser el que es troba a faltar és una millor posada en escena pel que fa a l’enllaç de les imatges.

Cada canvi de música o de vestuari i col·locació dels objectes en l’espai trenca el ritme de l’espectacle, ja que tampoc sembla que aquesta preparació estigui inclosa en la línia dramatúrgica (com sí que ho vèiem l’any passat a Out of context), sinó que simplement és una preparació necessària per a la següent imatge. Així, tot i que el públic pot gaudir de composicions corporals molt interessants (sobretot cap al final quan l’actriu s’embena la cara, s’embolcalla amb una tela vermella o s’unta de fang), la preparació d’aquestes imatges no està ben integrada en l’actuació.

Aquestes últimes composicions comentades, per a ser les més arriscades actoralment, són les que més van atraure el públic, i és aquest tipus d’estètica impactant la que es troba a faltar durant una bona part de l’espectacle, part en la qual també faltava un punt de ritme. I és quan l’espectacle tenia més ritme, que el públic estava més entregat. Aprofitant aquest fet, doncs, un cop acabada la funció i després d’una llarga estona d’aplaudiments, va sonar una cançó de Txarango i Marta Carrasco va convidar el públic a posar-se dempeus i a anar a l’escenari a ballar amb ella. La pregunta “¿Qué música te despierta?”, feta en alguns moments per una veu en off durant l’espectacle, semblava resposta per part del públic en aquest final festiu i d’estratègia comercial.

Així, després d’aquest show final, tothom va sortir del teatre somrient, li hagués agradat o no la funció en si. I ara, ens podem preguntar: si aquesta performance no l’hagués fet una artista ja reconeguda, hagués tingut el mateix èxit? Els aplaudiments haguessin durat tant? S’hagués aixecat el públic dempeus? O, encara més important: s’hi hagués interessat cap sala de teatre ni cap festival?

Com a últim apunt, cal dir que no és un espectacle recomanat per a menors d’uns deu o vuit anys, ja que hi ha moments visuals i sonors impactants en els quals el públic d’aquesta edat va tancar els ulls i va refugiar-se en els pares. També cal dir que, al no ser una obra amb una història concreta, l’estat personal de l’espectador té un pes força important dins el propi contingut de l’obra. La bona o mala recepció de performances d’aquesta mena depèn molt de com està el públic en aquell moment.

Laura Masmiquel Martí TwitterInstagram | Facebook