Diuen que hi va haver una època en què la península ibèrica era tan boscosa que un esquirol hauria pogut anar des dels Pirineus fins a Cadis saltant de branca en branca. Per a Brigitte Vasallo, escriptora, investigadora i agitadora cultural, la desertificació d’Espanya és inseparable de les polítiques que han provocat la despoblació del camp, la destrucció de la vida rural i l’empobriment dels milions de persones que es van veure obligades a emigrar a les ciutats durant el franquisme.
Queixa forma part del nou projecte de recerca de la Vasallo, a través del qual es proposa recuperar la memòria dels fills i filles d’aquella gran migració i construir una genealogia que no passi per les lògiques de l’alteritat. Ho fa amb la simplicitat i la contundència que la caracteritzen, tot reivindicant el format de conferència escènica per prestar-se a una mena d’escriptura parlada o de literatura oral. Per transmetre les històries d’una generació que fou titllada d’ignorant i analfabeta, cal fugir de la pàgina escrita. La paraula que la Vasallo entona se situa a l’espai públic i en veu ben alta.
El seu relat explica una contrahistòria d’Espanya: des de la Reconquesta genocida fins als negocis bruts dels Güell, o des de les polítiques de gènere del franquisme fins als museus de la immigració, l’artista ressalta que l’empobriment del camp va suposar la destrucció planificada de tot un món, d’una manera pròpia i valenta d’existir. A Simbi en aigües astronòmiques, Inés-Sybille Vooduness assaja una forma radical d’entendre la diàspora des de la distància geogràfica, mentre la Vasallo dibuixa el paisatge efímer (traçat amb aigua i amb guix) d’una diàspora que ens és molt més propera i que no té tant a veure amb l’espai com amb un món on no podem tornar.
“Ens mereixem bellesa”, insisteix la Vasallo. Bellesa i comunitat. Per això aquesta Queixa vol ser, sobretot, com un conte explicat en veu alta, que en aquesta ocasió s’adaptarà específicament a Terrassa. Tal com Selva coragem de Teatro do Frio ens anima a construir un sentit col·lectiu del coratge, Queixa ofereix també l’espai d’una trobada per reimaginar qui hem estat, qui som i qui pode
Queixa [Roma o morte]
Nau Albiñana Ribas, 28 de setembre de 2024
En aquesta edició del TNT (festival meravellós, llarga vida!) s'ha pogut veure la peça de Brigitte Vassallo Queixa [Roma o morte]. Es categoritza com una conferència escenificada, ja que exposa el seu nou projecte de recerca amb alguns suports escènics al discurs, que és l'element més important. Aquest recurs, per ben trobat que sigui, presenta alguns inconvenients. El primer era el lloc, que encara que fos molt apropiat fer-ho en una antiga fàbrica, i l'escenari fos idoni, l'acústica li va jugar poc a favor. L'altre és que, de tantes idees i tan potents que s'exposen, et sap greu no poder-les subratllar, o tenir alguna manera de poder-les anar a buscar a posterior, i així poder digerir millor un discurs molt ben cosit, però amb tants plantejaments que pot arribar a semblar dispers en algun moment.
Tanmateix, el mètode escollit per representar-lo té una raó de ser, ja que té la voluntat de recuperar una cultura oral, lligada a la ruralitat i a la popularitat, davant la cultura oficial i cívica, o sigui la de la ciutat. Per això, és una peça viva, i té tot el sentit exposar-la amb un art viu com és el teatre. A més, es vol nodrir de les experiències que hi aportin els espectadors que se sentin identificats amb el que està explicant, construint d'aquesta manera un imaginari molt més real del que existeix de l'època i de les vivències (per exemple, reivindicant Ana Kiro enfront dels Beatles). D'aquesta manera, es revela la voluntat de la peça: explicar la història personal, que no deixa de ser la història col·lectiva; fer valdre la memòria popular, davant la memòria escrita pels poders; rebuscar en els plecs de la cultura oficial totes les altres cultures que no s'han donat per vàlides. La seva Queixa, el seu lament, és tot el que perd quan no es té Roma, el poder, l'únic que pot assegurar el valor i la preservació de la cultura, i totes les subalternitats que queden silenciades així.
I just per això, cal que se'n parli. I també que s'escolti, sobretot. Aneu-la a escoltar.
Anna Llosas