El llibre d'Ester
Sala Fènix, 20 de setembre de 2023
Que bonic és tornar a casa amb la cançó d'un espectacle enganxada al cap. Que bonic quan una aquesta melodia ha estat tan meticulosament escollida que transcendeix l'escena. Cauen les quatre parets, i el que s'ha generat dins una sala s'entreté dins el cap fora d'aquesta. En aquest cas no és només la música. Gran part d'El llibre d'Ester, que s'està representant aquests dies a la Sala Fènix, me l'he emportada a casa. I és que aquesta obra parla de tot i parla de res. Parla de mi i parla de tu. Del més i del menys important, i ho fa amb una delicadesa que feia temps que no veia.
L'obra presenta a l'Ester, una dona afligida. La seva història la descobrim durant l'hora i quart de monòleg. De fet, el "què li passa" i el "com posar-hi remei" són les dues grans línies argumentals del text, escrit per Marcos Xalabarder. Un text que té humor però sobretot molta reflexió. Reflexió sobre qui és l'Ester. Sobre qui som nosaltres. Sobre els mals moments i les seves conseqüències. De forma abstracta ens parla sobretot d'això, de com el nostre interior es transforma en passar una mala temporada. L'Ester passa per tota mena de peripècies dins i fora del seu cap per culpa de preguntar-se "qui és" i veure que no pot respondre aquest dubte amb facilitat. Tal com fa l'Ester, hem d'acceptar que les coses no sempre van bé, i que moltes vegades, en aquesta acceptació, es troba el primer pas cap a la solució.
Aquesta màgia que es forma dins la Sala Fènix en part és gràcies a una gran Anna Tamayo, fantàsticament dirigida per Alba Teixidó. Un tàndem que et porta per una pila de plans emocionals. Des de l'inici que hom entra en la dinàmica de l'espectacle i ja no en surt. Les constants interaccions amb el públic aporten molt més que distreuen. A més, la proximitat i naturalitat de l'actuació de Tamayo són per aplaudir una bona estona (com així va ser). L'escenografia, de Julia Ledesma i Dani Segovia, es fa i es desfà des d'un carretó de la neteja. En el moment en el qual coneixem l'Ester ella treballa de personal de neteja. Aquesta situació li permet jugar una pila de metàfores per exemplificar les seves paraules. La il·luminació ens situa espais però sobretot sensacions. És un caramel·let, de veritat.
La tradicional escocesa Auls Lang Syne és la cançó escollida per un moment de l'espectacle que no em puc treure del cap. Segur que et sona si et dic que la seva versió catalana és "L'hora dels adeus". I és que, a grans trets, aquesta obra és un cant a poder -algun dia- dir adeu a les pors, les inseguretats i a tot allò que no ens fa saber realment qui som.
Bernat Pareja
@desdelgalliner
