Cronología de las bestias,
Teatre Municipal de Girona, 7 de desembre de 2018
[caption id="attachment_3684" align="aligncenter" width="377"]
©Javier Naval[/caption]
El director argentí Lautaro Perotti porta a escena la història d’una família que parteix d’una mentida com si d’una bomba de rellotgeria es tractés: identitats forjades a partir de l’engany que depenen desesperadament d’aquest per mantenir la seva existència. L’obra, segons afirma l’autor i director, “neix de la necessitat d’indagar fins on és capaç l’ésser humà de mentir, de mentir-se. I de la sospita que una mentida fundacional, demana un gran teixit d’altres (petits o grans) enganys i autoconvenciments indispensables per sostenir-la.”
Perotti ens trasllada a una casa fora del nucli urbà, on conviuen dues germanes, Olvido i Celia, i el fill d’aquesta última, César, el jove violent que ens fa creure realment en la idea de les bèsties. Onze anys després de la misteriosa desaparició de Beltrán, fill d’Olvido, reapareix a casa seva. L’enrenou és enorme al poble. Tothom es pregunta on havia estat el jove Beltrán i el per què de la seva tornada. Els quatre habitants de la casa aniran teixint un entramat d’enganys i secrets que formaran els draps bruts familiars, que neixen ja impregnats de mal, en que Perotti decideix tenyir de vermell al final.
Així se’ns presenta Cronología de las Bestias, un inquietant drama familiar protagonitzat per Carmen Machi, qui encarna el paper d’una mare anul•lada pel dolor per la desaparició del seu fill. Una comèdia negra coprotagonitzada per Pilar Castro, Patrick Criado, Jorge Kent i Álvaro Lavín, que tracta sobre l’engany i els límits del compromís humà amb la veritat. La història destaca fonamentalment per la seva potent estructura narrativa: a l’inici se’ns presenta l’obra a temps real –amb el retorn de Beltrán, el fill–, però a mesura que l’obra avança s’incorporen flashbacks i punts de vista diferents que ofereixen a l’espectador una pertorbadora història on el suspens i la tensió va in crescendo a mesura que s’acosta el desenllaç.
Si bé és cert que es fa palès el domini de l’arquitectura per articular l’obra i dels flashbacks, ajudats per l’excel•lent il•luminació de Carmen Martínez, el guió queda en segon terme. Es podria qüestionar que el text es fa un pèl curt, no per la durada en sí de l’obra -75 minuts–, sinó pel canvi tant brusc de ritme entre principi i final. El tractament de varis temes, com la presència del sacerdot que interpreta notablement Jorge Kent, entre d’altres, queden desdibuixats damunt la taula i acabant tractant-se amb un to malauradament descafeïnat. El públic pot quedar-se amb una sensació d’incertesa innecessària.
Al marge de l’estructura i el guió de l’obra, la idea que planteja és molt interessant. Quin preu pagaries per una mentida? Els personatges ho tenen clar: la vida.
Salvi Martí
