La dona que va cridar tant que es va buidar

informació obra



Intèrprets:
Maria Ten
Direcció:
Maria Ten
Autor:
Maria Ten
Sinopsi:

Un còctel de monòlegs on conviuen realitat i ficció. Una peça que mescla les dificultats quotidianes d'una actriu catalana amb la fictícia veu oprimida dels personatges femenins d'Àngel Guimerà.

Crítica: La dona que va cridar tant que es va buidar

07/04/2021

Rabiosa esperança

per Joana Cortils

La dona que va cridar tant que es va buidar
Sala Siconi, 28 de març de 2021

La Cia Les Fugitives produeix La dona que va cridar tant que es va buidar escrita, dirigida i interpretada per Maria Ten. L'obra, que compta amb l'assessorament de direcció de Laia Pujol i Judith Corona, és un exercici generós i valent de l'autora, un text potent transmès sense grans floritures: ella en solitari i tota la ràbia que duem les dones al cor des de fa segles.

L'escenografia de Marc Velasco és tant austera com nítida: una escala de pintor molt ben aprofitada -metàfora del camí costerós de l'artista, especialment si és dona, i també fa de tots els habitacles que apareixeran al llarg de l'obra-, quatre rètols amb els noms dels personatges que s'aniran il·luminant a mesura que se'ls hi dona veu, una urna plena d'aigua i un micròfon en un petit pedestal. Aquests dos últims elements faran de contenció de tota la frustració, des de la més quotidiana, com ara que se't morin les plantes, fins a la més específica i sovint invisible -que malauradament afecta les dones- com quan et fas petita explicant a què et dediques davant d'un paio que, no saps per què, manté el cap ben alt.

La peça gira entorn del personatge de l'Àgata, una actriu que no aconsegueix viure d'actuar perquè de feina no n'hi ha i si n'hi ha sempre és per a la mateixa gent; amb al·lusions clares al sistema endogàmic del món teatral català. Hi ha tres personatges més, interpretats també per Maria Ten, que, en contraposició a l'Àgata, són secundaris. I no és casualitat ja que es tracta de personatges femenins inspirats en l'obra d'Àngel Guimerà, i ja sabem com costa trobar dones protagonistes en la història del nostre teatre.

El personatge de l'Àgata és l'encarnat amb més naturalitat, el que es pren el seu temps per explicar-nos el que li passa per dins i és capaç de generar moments brillants com el de la galeta de xocolata, deliciós instant pel públic també. Els altres personatges, que queden en un pla més caricaturitzat, ens serveixen per traçar un fil conductor entre totes les dones: el de compartir les pors i els dubtes i també la ràbia. La dona que va cridar tant que es va buidar és un crit d'esperança i un tribut a totes les dones que, persistents, segueixen els seus somnis.

L'obra s'ha estrenat a la Sala Siconi, un espai d'art, cultura i feminisme regentat per Les Fugitives, i que fa dos anys va obrir les seves portes al carrer Rosselló de Barcelona. Precisament aquí és on el dia de l'estrena de l'obra, el 27 de març de 2021, es va fer també la presentació del CoCoFem, un col·lectiu de companyies de teatre feministes de Catalunya. Format per més de quinze companyies, i en augment, en el seu manifest denuncien la necessitat de visibilitzar l'opressió i la discriminació comuna que rebem com a creadores davant d'un context occidental, heteropatriarcal i masclista. Es pregunten si hi ha públic feminista tot l’any, per què no hi ha teatre feminista tot l’any? I reclamen treballar més enllà del 8 de març o del dia contra les violències masclistes, el 25 de novembre.

A la Sala Siconi també hi vaig poder veure l'exposició Marcades, d'Andrea Ruiz, amb fotografies de les marques literals que ens deixa la roba interior a les dones i també les expreriències de diverses dones marcades per les opressions subtils però continues, aquelles que ens fan sentir i callar, aguantar. La trobareu a @mespapaia.

Agraeixo la feina de companyies com Les Fugitives que aposten fermament per un canvi de paradigma i s'involucren en la lluita feminista per seguir guanyant l'espai que ens pertany. Gràcies companyes!

Joana Cortils
@joanacortils