Les nyamnyam (l’Iñaki Alvarez i l’Ariadna Rodríguez), acompanyades per Blanca Callén, Carme Torrent i Manel Quintana, fan de cada INERT? un miniunivers a ser explorat des d’una mirada transcorpòria.
Transcorporealitat: la cosa va de pensar-nos en un mateix pla amb tot allò que ens envolta. Per exemple: posant el focus en la matèria, en els àtoms i el seu moviment, en la continuïtat entre cossos diversos. Des d’aquesta perspectiva, la clara distinció entre allò viu i allò inert es tensa, es posa en crisi. Una altra possibilitat és ajustar les nostres lents quan observem o pensem les escales i el temps. La vida dels objectes, com la dels arbres, també conté i conta històries: la pols que acumulen, les traces del seu ús, allò d’ells que ens travessa en forma de record… el nostre pas a través del temps acompanya el seu i ens connecta, ens fa companyes de vida.
Per fer aparent aquesta cosmovisió radicalment humil i horitzontal, cada representació d’INERT? es construeix a partir de ressonàncies amb allò que ja era a l’espai abans d’arribar-hi. L’Ariadna i l’Iñaki van aterrar a l’Ateneu Candela de Terrassa fa dies. Van interessar-se per aquelles persones que no veiem sovint però que fan que tot rodi, van mirar entre cametes i van demanar permís per baixar als magatzems. I així, van anar trobant-se amb els objectes que configuren el patchwork-univers-estora per on ens mourem durant la funció.
A sobre d’aquest patchwork ens hi trobarem un segon entramat fet de persones i anècdotes, accions corporals, fragments de discurs projectats o dits en veu alta i suggerències visuals que acompanyaran la nostra experiència. La de cadascú, ja que la peça està pensada perquè sigui la nostra manera singular de relacionar-nos i afectar-nos mútuament amb l’espai, els objectes i les històries el que l’acabi de sostenir.
Fruit d’un pensar i actuar el més inclusiu possible, INERT? ens convida a pujar a escena però sense ocupar-ne el centre – i a conèixer la potència i l’emoció que s’allibera quan cedim espai a tot allò que és altre.
Inert?
2 de juny, La Factoria d'Arts Escèniques, Banyoles
Quina és la relació més propera que tens amb un objecte? Portes amb tu aquella cosa que et defineix? Que et dona sort? Que sense allò no sabries viure?
Som extremadament dependents de les coses que són nostres. I cada vegada en tenim més i més. Acumulem i ens identifiquem amb les muntanyes de coses que neixen de sismes emocionals, d’herències o d'impulsivitat. De fet, totes les assistents dúiem les nostres coses amb nosaltres. I quan ens van dir a l’entrada: “Podeu deixar aquí les vostres coses i transitar per l’espai”; m’atreviria a dir que gairebé ningú va deixar les seves coses, sinó que vam mantenir-nos aferrades al jersei, la jaqueta, la bossa, la ronyonera o el telèfon mòbil com si aquell objecte hagués de salvar-nos d’una apocalipsi material. Com si la gravetat de la cosa no pogués fer res més que mantenir-nos en la seva òrbita, més intensament del que ens aproparíem a una persona estimada.
Però són símbols de vida, totes aquestes coses. Són experiències que guarden part de la nostra història. Fan referència als orígens, als elements i materials que les han format i que les formen; i a les activitats per a les quals s’utilitzen, als desitjos, a les diferents necessitats i maneres de fer.
Així doncs, reflexionem sobre les relacions, reformulem la nostra vida efímera i apegada a tot allò que ens identifica i morim una mica entre els objectes inerts. Les llums fluorescents, les danses xarbotades que fan soroll de coberts metàl·lics mostren la presència humana i l’habilitat per desplegar el món material del qual formem part en cos i ànima.
Azucena Moya