Framing time

informació obra



Composició musical:
Morton Feldman
Coreografia:
Sol Picó
Direcció:
Sol Picó
Sinopsi:

L'any 2003, Cesc Gelabert va crear el solo In a Landscape per ser interpretat per  la companyia White Oak Dance Project, fundada per Mikhaïl Baríxnikov i Mark Morris el 1990. Ara, el coreògraf torna a col·laborar amb Baryshnikov Productions, un altre cop en una peça en la qual és l'únic ballarí. O potser no. Perquè en aquesta coreografia, en què l'artista evoluciona al so tranquil, gairebé absent, de la composició de piano Triadic Memories de Morton Feldman, el moviment i la música són tan protagonistes com la mateixa il·luminació. I és que una part fonamental de la proposta està construïda a partir de llum, color i elements escenogràfics. Tot va començar l'any 2015, quan el pianista Pedza Muzijevic va demanar a l'escenògraf i dissenyador d'il·luminació Burke Brown que s'encarregués de la posada en escena d'un concert durant el qual s'interpretaria l'obra de Feldman. Morton Feldman és considerat un compositor pioner del minimalisme i autor d'una música que té en la pintura abstracta un clar referent visual. La col·laboració entre Brown i Muzijevic ha evolucionat des d'aleshores gràcies a Gelabert, que ha aportat al muntatge no només un moviment tan precís com enigmàtic, gairebé místic, sinó també un seguit d'elements escultòrics que formen part de la coreografia. Framing Time es va estrenar a Nova York la tardor passada.

Es tracta d'una col·laboració entre una companyia nascuda "per donar veu als directors, coreògrafs i artistes més innovadors del món" i un creador català amb una dilatada experiència, que va deixar l'arquitectura per dedicar-se a la dansa. A finals dels anys 70, Gelabert va treballar a bastament a Nova York, presentant creacions als escenaris de La MaMa i The Kitchen. Va tornar a Barcelona per formar, l'any 1985, la seva pròpia companyia amb Lydia Azzopardi. Amb un vincle estret amb el Teatre Lliure, Gelabert Azzopardi ha creat més d'una trentena d'espectacles i ha col·laborat amb grans noms de l'escena que van de l'actriu Núria Espert i la soprano Montserrat Caballé a la cantant Milva, passant pel músic i creador escènic Carles Santos o l'artista plàstic Frederic Amat, entre molts d'altres.


Crítica: Framing time

12/09/2019

Repetir el mateix com al passat

per Eva Campos
Gelabert Azzopardi: Framing Time Mercat de les Flors, 25 de juliol de 2019 [caption id="attachment_5019" align="aligncenter" width="730"] Moment de Framing Times, amb Pedja Muzijevic al piano i Cesc Gelabert. Foto del web de'n Gelabert.[/caption]
Quan en Gelabert obre els braços, es menja l’escenari.

Això és el que em van dir parlant del Cesc Gelabert, ballarí referent en l'escena catalana que fa molts anys fent obra i coreografiant. De fet, quan el sento parlar en entrevistes, quedo totalment impressionada amb allò que explica amb tanta intensitat i la seva manera de considerar i ballar la dansa.

Framing Time és una obra principalment sobre música, llum i dansa, una triangulació senzilla però efectiva i emocionant sempre que totes les parts es relacionin entre elles. Però, no podem dir que Framing Time ho aconsegueixi completament. Per un costat, escoltem una música de composició contemporània (de'n Morton Feldman) a la qual li falta una mica de tensions i distensions per no donar la sensació d'extrema repetició (donats els acords que s’utilitzen i la llargada de la peça); de l'altra, aquesta repetició i abstracció influencia la coreografia que perd massa pes o espai protagonista; i per una altra banda, tenim un joc de llums impressionant i efectiu. Tot això junt fa que Framing Time se senti una mica llarga i que ens centri a veure l'escenografia més que la resta del contingut.

Si analitzem la dansa, en Gelabert segueix en la línia dels seus treballs anteriors. En el seu moment va ser innovador i encara avui dia és molt interessant veure’l però, m'atreveixo a dir, que ha quedat una mica estancat en el que feia i en comparació del què avui dia es produeix. Els seus moviments de braços segueixen sent potents i amples però el seu moviment en l'espai es nota limitat (per ell mateix) i no interactua amb el pianista i a penes amb l’escenografia, cosa que esperava que fes d'alguna manera o una altra més sovint. De tant en tant, desapareix per deixar espai a la música, però penso que no cal perquè aquesta ja en té suficient.

Al contrari, l'escenografia sorprèn molt. És una estructura que recorda unes finestres d'algun local que mira cap a la ciutat o cap a les estrelles, molt poètic i bonic. Ocupa pràcticament tot l'escenari i dóna la sensació que és massa gran per l’espectacle en si. Ara bé, la possible practicitat i l’innegablement joc de llums és increïble, preciós. Malauradament, tot i tenir un gran potencial per aprofitar (com els contrallums), no s’utilitza gaire per crear efectes espacials, temporals i de moviment.

En conclusió, vaig sortir una mica decebuda perquè vaig notar que era tota l'estona una repetició del mateix i que el ritme no era gaire dinàmic. Així i tot, penso que veure un solo d'en Gelabert, sempre és una bona oportunitat, i més assistir a una classe seva.

Eva Campos Suárez @Evinawer