Wasted

Nous formats

informació obra


Autoria:
Kate Tempest
Traducció:
Martí Sales
Ajudantia de direcció:
Rafa Rodriguez
Intèrprets:
Oriol Esquerda, Sandra Pujol, Xavier Teixidó
Assesoria de moviment:
LosCorderos.sc
Vestuari:
Marc Salicrú
Escenografia:
Marc Salicrú
So:
Ilia Mayer
Direcció Musical:
Pau Llonch, Manuel Coves
Companyia:
Insectotròpics
Vídeo:
Laia Ribas
Sinopsi:

Després de l’excel·lent acollida del seu primer projecte («El lloc», dirigit per Jorge-Yamam Serrano), la companyia afronta la seva segona producció basant-se en un text de la poeta, rapera i dramaturga Kate Tempest, estrenat al Regne Unit el 2011. La història de tres amics que, cansats d’un present confús que no és el que s’esperaven, volen canviar el curs de les seves vides. Un espectacle site-specific, amb direcció d'Iván Morales («Sé de un lugar»), que integra el públic en una vivència dramatúrgica molt intensa. 

Espectacle finalista al Premi de la Crítica per a joves 2015

Espectacle finalista al Premi de la Crítica categoria petit format 2017

Crítica: Wasted

25/03/2017

Ressaca de joventut

per Anna Molinet

Wasted 

Sala Beckett, 10 de març de 2017

[caption id="attachment_394" align="aligncenter" width="612"]Íntim Produccions ® Íntim Produccions ®[/caption]

Wasted, dirigida per Iván Morales i interpretada per Oriol Esquerda, Sandra Pujol i Xavier Teixidó, és la primera obra de la dramaturga Kate Tempest. La companyia lleidatana formada per aquests tres joves actors, Íntims Produccions, és la primera a portar-la a l’escenari després del muntatge original.

Una obra que es centra en una experiència molt concreta de la vida, en la que tots ens hi hem trobat o bé ens hi trobarem: la sensació de mirar enrere i no entendre perquè hem agafat el camí que hem escollit o què se n’ha fet dels somnis que teníem quan eres més joves.

Tot i que l’obra es centra en una etapa molt precisa - els primers passos com a adult i com a professional - és fàcil extrapolar la reflexió a qualsevol altre període, i és per això que es tracta d’una obra ageneracional i atemporal. Perquè tothom ha mirat enrere pensant en què se n’ha fet del jove que es volia menjar el món, o del que va dir que mai treballaria tancat a una oficina.

El més ben assolit en l’obra és com aconsegueixen transportar a l’espectador. Els actors fan una gran feina, són molt expressius, enèrgics i fins i tot es nota un punt d’improvització que els dóna molta naturalitat. Però per a submergir el públic en l’obra; l’escenografia i la il·luminació són claus. Per una banda, no hi ha una barrera entre el que és l’escenari i el que són els seients, sinó que bàsicament el públic sencer es troba sobre l’escenari de manera que a vegades els actors pràcticament et trepitgen, o pots notar el seu alè al clatell. El fet que t’hagis de girar i recolocar-te per a poder seguir les accions, o bé no puguis veure tot el que passa perquè els actors es troben simultàniament un a cada punta de la sala recorda a la vida real, en que tenim estímuls en tres dimensions i no en dues (com passa al teatre a la italiana). D’altra banda, les llums de neó, la música a tot drap, (el repartiment de cervesa…) tot ajuda a la immersió, a posar-nos a la seva pell i formar part de l’experiència.

Per últim, també és digne de mencionar el final, ja que no es queda en el tòpic de carpe diem en que tots els protagonistes de sobte trenquen amb les seves vides i comencen a ser feliços, sinó que és un final realista.

Anna Molinet