El perro del hortelano
Teatre Poliorama
Com diu la dita "El perro del hortelano: ni come ni deja comer" la proposta és fresca i divertida, però es manté entre dues aigües pel que fa a l'estructura. En primer lloc: una estructura metateatral, on els mateixos actors trenquen la quarta paret i ens avisen que la funció que faran avui serà alguna cosa diferent, improvisant sobre la clàssica posada en escena. I en segon lloc: escenes que, dins del joc metateatral, respecten el text original i l'essència bàsica de la història de Lope de Vega.
Si em permeteu "Lope Lovers", diré que em sembla molt interessant i necessària aquesta estructura metateatral que proposa el director Paco Mir ja que, tot i haver de retallar algunes parts de l'obra, aquesta proposta ens apropa i fa gaudir encara més dels conflictes i dels seus protagonistes. Perquè tot i el gran valor artístic, l'obra es pot fer feixuga o difícil de seguir en certes parts, sobretot per les noves generacions. I el difícil i molt ben trobat treball per part de la companyia és que ens l'apropen sense perdre la seva essència! Tot i això, en la segona meitat de l'espectacle aquesta estructura es queda a mitges tintes. Al principi funciona molt bé, rius moltíssim i et trobes totalment enganxat a la història, però progressivament el ritme va decaient. No és problema de l'estructura en si, sinó de quedar-se entre dues aigües i no acabar d'aprofundir en cap. Per exemple, mantenir certs soliloquis amb un text complex i llarg després d'haver gaudit d'uns gags frescos i esbojarrats se'm fa massa estrany com a espectadora. De sobte em descobria volent més i més gags i això em feia perdre una mica l'atenció al text original. Per tant, per una banda, dic que sí, la companyia ha fet una bona feina mantenint escenes originals perquè així la història ens arriba igualment. Però per l'altra podrien haver continuat aprofundint més en aquesta estructura metateatral i així mostrar-nos els conflictes dels mateixos personatges, però amb un to més humorístic, com ho feien al principi de l'espectacle. Tot i això, l'obra torna a recuperar el ritme més endavant i, tot i això, acabes gaudint de la història i d'un molt bon sabor de boca a l'haver rigut tant. Per tant, malgrat aquests petits apunts remarco i destaco la difícil feina de la companyia en apropar-nos la història, respectant la seva base i alhora fer-ho d'una manera fresca i entretinguda! Emprant jocs tècnics i escenogràfics molt potents i un treball actoral increïble!
Els actors defensen uns gags humorístics molt ben trobats amb un gran treball en dicció, corporalitat i escolta que els permetia treballar amb una virtuosa capacitat d'improvisació. I així, estan tan presents a escena, ens apropaven no només a la història sinó també als seus protagonistes. I és que l'important, penso, és descobrir la part més imperfecta i humana dels personatges per connectar encara més amb ells! I els actors ho aconsegueixen totalment defensant amb gran naturalitat i energia un text aparentment tan complex, fent-nos-el així, més amè. Aquí destaco la feina de tota la companyia, però especialment la de, per una banda, Manuel Monteagudo que aconsegueix interpretar els textos amb un treball corporal i vocal increïble donant valor i vida a cada paraula de manera honesta i fresca. En l'àmbit corporal destaca especialment, per altra banda, el treball de l'actriu Paqui Montoya que representar també diversos personatges amb una corporalitat particularment diversa, disponible i molt ben trobada! A més a més, cal destacar que era l'estrena! Bravo per tota la companyia!
En aquesta crítica vull afegir un apartat una mica diferent: la crítica al públic. Òbviament en tot espectacle sempre hi ha algun despistat que es deixa el mòbil en vibració, o pitjor, en so. Però és que van ser tres despitats, un home aixecant-se a mitja funció per anar al lavabo i un altre amb el mòbil encès les dues primeres escenes. Cal respectar més a les companyies. No només hem de pagar per veure-les, també hem de pagar-los amb respecte i una escolta activa. El caramel·let podríem obrir-lo abans d'entrar a platea, però bé, això potser ja és demanar massa. Crec que en apagar el mòbil és suficient. Així hauríem gaudit encara més del que ja vam fer-ho!
Júlia Gil Pons
