Romeu i Julieta - Parking Shakespeare
Parc del Nord, 14 de juliol de 2021
Romeu i Julieta, la tragèdia de dues famílies ximples i inconscients que acaben provocant la mort dels seus hereus. Aquesta és la història que sembla que vol contar-nos la directora, Helena Tornero. En cada punt de gir important de la narració apareix el príncep de Verona sobre un pedestal per alliçonar els Capulets i els Montaguts, que no escarmenten fins que Julieta es clava el punyal.
Parking Shakespeare, gràcies al llarg bagatge que tenen, pocs cops deceben amb el seu coneixement del text del clàssic autor. Aquest cop tampoc n’és una excepció. Això es reflecteix en el bon treball dels personatges. La filera de persones que passen per l’escenari exposa la complexa amalgama d’agents que aconsegueixen tanta mort. La manera tan romàntica i naïf que té la parella protagonista de parlar sobre l’amor o com tothom parla de la venjança com una cosa ineludible i necessària (cosa que contrasta amb la posició del príncep, l’únic personatge amb seny, que alliçona cansat a la resta d’adults com un mestre en una llar d’infants) pinten un paisatge clarament hostil i tràgic. Aquest paisatge s’agraeix perquè s’allunya de la típica i errònia interpretació d’aquesta tragèdia i fa reflexionar al públic sobre la ceguesa envers la violència i l’orgull que provoca aquesta. No vivim tan lluny d’un món així, on grups oposats s’odien i no escolten a la latent necessitat de portar pau.
Un gran aplaudiment es mereix la coreògrafa Rosa Nicolàs per aquestes lluites tan lògiques i viscerals que entenen que són un diàleg dramàtic més dins de la interpretació d’Helena Tornero.
Les decisions estan molt ben preses en aquest espectacle; tant en la precisa elecció d’attrezzo com de vestuari com d’actors. No hi ha res que sobri o que manqui. De nou, tenint en compte el bon estudi de personatges, és una joia veure l’encertat càsting desfilar per davant dels ulls. Cal destacar una Mercutio amb la cara de la Júlia Genís, amb l’actitud d’una clàssica cool kid busca-raons, que, com a bona Mercutio, no para de fer broma fins a la mort. O la parella d’il·lusos, Pau Oliver i Tai Fati, Romeu i Julieta, que demostren una clara falta de coneixement sobre el complex I perillós món que els envolta i acaben com acaben. Sense deixar de banda les cares ja conegudes com la de l’Adrià Díaz o la Mireia Cirera, que ens presenten els personatges més carismàtics de l’obra. L’ús dels quatre podis és un gir agradable a un escenari à la Peter Brook, marca distintiva de Parking Shakespeare, ja que juguen amb els nivells (narratius i no narratius) de manera ben interessant.
Curiós és un detall: els llavis de Romeu i de Julieta no es toquen fins a l’escena on consumen el seu amor, per fi lliures. Una metàfora de la història potser? La societat no ens deixa estimar-nos com volem? El que sí és segur és que tots i totes són culpables d’haver fet un bon treball amb la tragèdia dels enamorats de Verona.
Héctor Naranjo-Gàmez
@hector_naranjo_gamez / @tiodelbarret
