Rose

Teatre

informació obra


Direcció:
Daniel Anglès
Adaptació:
Daniel Anglès
Autoria:
Martin Sherman
Sinopsi:

Per poder viure, primer cal sobreviure.

La seva història és la nostra història.

Carme Sansa, una de les grans dames del teatre català, s’enfronta a un dels reptes més grans de la seva carrera: donar vida a la Rose. Nascuda en un petit poble d’Ucraïna, la seva vida ha estat esculpida per la història. El seu viatge des dels guetos de Varsòvia fins a les llums de neó del gran somni americà és una lluita per la supervivència davant del fanatisme.

El seu relat colpidor del segle XX ens recorda quantes coses han canviat i, sobretot, el que ens cal lluitar encara per les que no han canviat. Ara, als seus 80 anys, la seva vida ens fa viatjar a través de la nostra història. Avui, la Rose està de dol. Per què? Per qui?

Aquest monòleg ha sacsejat públics de tot el món. Des de la seva estrena al National Theatre de Londres l’any 1999, ha triomfat al West End, a Broadway i finalment arriba als nostres escenaris. Un text que agafa una vigència demolidora per culpa del conflicte que cada dia està devastant vides a l’Orient Mitjà.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Rose

21/10/2024

Rose, paraules contra el fanatisme i el bel·licisme

per Maria Mingorance López

Rose

La Villarroel, 20 d'octubre de 2024

Entrem a La Villarroel per l'escenari, el ritual comença sense preliminars. Rose, interpretada per Carme Sansa, mos espera asseguda en un banc de fusta, instal·lada diria jo. Allà hi roman com a senyal de dol per la mort d'un familiar, això és la shiv'ah, una pràctica pròpia del judaisme. I ens explica la seua història, sempre des del banc, mai dempeus, la manca de moviment inquieta i incomoda; però, clar, després sabem que la seua vida ha estat sempre això, moviment, i no, no parlem de la vida aventurera d'una ànima viatgera, parlem de supervivència i de fugida. Rose ha fugit fins i tot de la seua identitat, de la de jueva, i no ha tingut temps ni per plorar les seues morts. Arrelada enlloc, el banc de fusta pareix un bon lloc on estar, on esperar...

Tot i el salt qualitatiu que aparentment la seua vida ha experimentat —de la foscor de les clavegueres a les llums encegadores del somni americà— Rose no ha viscut mai pensant en el futur, com ho faran el seu fill, néts i besnéts. Ni tampoc, per retornar a la terra promesa, la qual es revelarà, en mans de les "víctimes", infern per a uns altres. S'entén, perquè és d'una actualitat rabiosa, que estic parlant de la persecució que viu el poble palestí.

Em detinc en la història de Rose, sense gaire preocupacions pels espòilers, perquè res pareix ser nou, la història es repeteix i el text de Martin Sherman continua sent vigent. Precisament per adonar-se'n que es repeteix, cal escoltar-la. Aquesta mos arriba amb molta claredat, quin saber dir per part de l'actriu Carme Sansa! Tanmateix, la força simbòlica de la posada en escena —Rose, sempre asseguda, al banc, reforçant el bucle on està segrestada la història o l'estat permanent de dol de la humanitat— resulta, de vegades, insuficient: el text demana més anades i vingudes, pujades i davallades, perdre's una mica més en les emocions, deixar-se sacsejar pel pes de la història, sortir-ne commocionat, perquè l'explicació genera empatia, però la incertesa a la pell, encara més.

Sortim de La Villarroel per l'escenari, el ritual acaba sense previ avís. Rose no ha estat demolidora, com potser es podria haver esperat, però sí aclaridora, com la millor de les evidències. Entre tant de fum i de fanatisme i de bel·licisme, s'agraeix aquest «de tu a tu» que ens presenta la proposta dirigida per Daniel Anglès, la qual ens recorda, sense caure en un to naïf ni alliçonador, on està l'horitzó: en la humanitat i en la bondat.


Maria Mingorance López

@maria_mingorance_lopez