Pazzo

Teatre

informació obra


Direcció:
Roberto G. Alonso
Intèrprets:
Jordi Banacolocha, Adrian Grösser
Escenografia:
Anna Tantull
Vestuari:
Elena Ballester
Autoria:
Felix Herzog
Sinopsi:

"Què queda quan ja no queda res? Si des que tenim memòria sempre hem estat en crisi i la cosa ha anat a pitjor, per què totes les generacions parlen d'una anterior "època daurada"? I on és la nostra? És que ja ha passat o encara ha de venir? És això que vivim ara, potser, la nostra època d'esplendor?... On ha anat a parar l'alegria? Quina responsabilitat en tinc jo en tot plegat? De tu? Quina obligació tinc jo envers la meva herència? Per què si se suposa que ara "estem millor que mai" jo tinc aquest nus constant a la gola i aquest mal d'esquena?"

Amb aquests pensaments no gaire encoratjadors vaig començar l'escriptura de la partitura del que seria PAZZO, una petita opereta verbal i apocalíptica per a dos pallassos en clau de misèria i notes d'humor. En Francesco i en Dàrius viuen entre les restes calcinades i malmeses del que fa molts anys va ser un dels circs més grans i importants del país. En Francesco era l'amo del circ i juntament amb el pare d'en Dàrius, en Tonino, una de les seves majors atraccions. En Dàrius no coneix res d'aquella època, només el que n'ha sentit a parlar. Ara l'instint el crida... però en Dàrius no està preparat per respondre aquesta crida. PAZZO parla del testimoni generacional just en el moment que canvia de mà, de la màscara que cau, la de l'individu, però també la social; parla dels lligams familiars imposats genèticament i de les obligacions imposades socialment... de tot allò que se suposa que ens ha de fer ser qui som.

SINOPSI

En Dàrius i en Francesco, dos artistes de circ, malviuen de fa anys al costat d'una carpa al mig del camp, lluny del poble. Tots dos intenten trobar la manera de mantenir viva la flama del seu ofici i de l’art però sense gaire èxit, fins que un dia en Francesco decideix tornar a aixecar un únic passi de comiat, deu anys després que l’últim espectador abandonés la seva carpa. La idea sembla de bojos fins que, per a sorpresa de tots dos, algú compra una entrada.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Pazzo

16/02/2023

Saltar del pont

per Àlex Grande

Pazzo
Sala Versus Glòries, 10 de febrer de 2023

Quan vaig entrar a la sala i vaig veure l'escenografia, em va portar molta nostàlgia de quan anava al circ, molt de tant en tant. El mig circ que hi ha muntat em va fer sentir que jo era a dins l'escenari. Aquella estona de relaxar-me abans que comences la funció em va recordar la meva infància, aquells moments que esperes riure sense parar, veure pallassos, trapezistes, acròbates... I en què encara que no entenguis el que està passant al teu voltant, et fascina el seu treball. Aquell moment on tenies esperança i il·lusió i sabies que tot podia passar... però tot arriba al seu final. Què és el que passa quan només t'has dedicat a una cosa a la teva vida i ja no hi ha futur?

L'estima entre el Dàrius (Adrian Grösser) i en Francesco (Jordi Banacolocha) em va portar el record de situacions familiars. Encara que no cal tenir la mateixa sang per ser família, sempre hi ha algú o alguna cosa que t'uneix. Vaig reflexionar i ser més conscient que les coses poden acabar i que la gent s'ha d'ajudar entre ella per poder continuar endavant. Ben mirat, cadascú té la seva manera de viure o sobreviure. Hi ha coses que et poden fer vergonya, però que necessites per continuar endavant.

La malenconia de la il·luminació ajuda a connectar i empatitzar més de pressa amb la història, submergir-se dins d'una foscor pessimista on, malgrat tot, sempre s'hi pot veure una llum d'esperança. L'amor i la passió canvia la gent, viure del record no sempre és bo. És important saber d'on venim, però també a on anem. I mai sabem quan és el moment de marxar fins que arribi el moment indicat.

L'espectacle em va emocionar, transportar al record. Tot el que transcorria a escena feia que ho mirés amb amor i m'ajudava a entendre que no tot és senzill, però que s'ha de lluitar. El silenci en escena es feia notar i ajudava a entrar sense pensar-ho.

Àlex Grande
@alex_gral_27