Les roses de la vida
Sala Barts, 15 de setembre de 2018
Consultant la Viquipèdia (que no sempre l'encerta, però moltes vegades sí) veureu que Sergi Belbel feia deu anys que no escrivia. I, mare meva, quin retorn! Les roses de la vida, d'entrada, l'etiquetaríem com una comedieta. Però no ho és. És una gran comèdia. Una COMÈDIA en majúscules. El treball que ha fet el famós director i dramaturg l'ha fet pensant en els actors que la han interpretat: Enric Cambray, Roc Esquius, Gemma Martínez i Núria Sanmartí.
Tot comença en una conversa accelerada entre un reconegut terapeuta i el seu pacient. De seguida entres al joc. És un joc àgil protagonitzat per l'absurditat, les rèpliques picades, els jocs de paraules, les correccions, les cites d'altres frases i, en general, un més-difícil-encara a nivell lingüístic. No aprofundiré massa en la història perquè la gràcia és que mica en mica descobriu la trama, les relacions i tot el que traspua rere cada conversa.
Els quatre intèrprets estan fenomenals en els seus papers. De tots quatre destacaria a Enric Cambray, que ja va demostrar tot el seu art a Les dones sàvies. Els personatges s'aniran accentuant i acabarem veient com són ells i potser també com som tots nosaltres, la gent del públic.
Més d'una vegada els actors han hagut d'esperar a que el públic acabés de riure i d'aplaudir, fet que és un indicador ideal de com de bé ha connectat l'obra amb el públic. En una ocasió, fins i tot, en la funció que vaig anar a veure, vam comprovar com s'escapava el riure per sota el nas a una de les artistes, fet que va fer que el públic seguís aplaudint amb més entusiasme.
Al entrar a la Sala Barts ens reben les actrius tot servint un gelat de maduixa (que ben aviat connectarà amb la trama de l'obra), després veiem que les files de butaques s'han convertit en taules i cadires i al començar l’espectacle ja veiem que estarà protagonitzat per una gamma de colors entre el rosa i el vermell. Un ambient força cabareter però allunyat d'alguns dels seus aspectes més ridículs.
El missatge de l'obra és molt necessari. Ens convida a viure la vida, a collir flors, a menjar-nos les flors (potser), a menjar gelat de maduixa, a gaudir, a passar-ho bé. Un cant a la vida. Un divertimento interpretat excel·lentment.
Martí Rossell
