Sería una pena que se marchitaran las plantas habla sobre la ruptura de una relación amorosa. La crisis en la ruptura se abre cuando uno de los personajes no logra acordarse del acontecimiento más importante de la relación en los ojos del otro. A través de los recuerdos la ex pareja intenta contar su historia en común. Es una obra sobre los intentos de expresarnos verbalmente y crear una historia que podamos contar y que podamos asumir.
La estructura de la obra es abierta. Cada puesta en escena es diferente, los actores usan sus propios nombres, edad y biografía. En esta versión de “Seria una pena que se marchitaran las plantas” hablamos sobre la vida en Barcelona usando la experiencia de los actores que viven en la ciudad.
Este proyecto tiene dos versiones con elenco diferente, una versión con Júlia Ferré y el actor argentino Victorio D’Alessandro y otra versión con Núria Adrián Campbell y el actor salvadoreño Guillermo Miranda.
El autor de la obra es parte de cada puesta en escena e interactúa activamente con los actores y la audiencia con el fin de encontrar la mejor versión de la misma.
Sería una pena que se marchitaran las plantas La Badabadoc, 15 d'abril de 2021
Plasmar les relacions de parella en una obra de teatre és complicat. En qualsevol representació artística, en realitat. El no caure en tòpics, que es faci d’una manera real, gens idealitzada i amb veritat, és molt difícil. A mi és un tema que m’interessa molt, així que no vaig dubtar en anar a veure Sería una pena que se marchitaran lasplantas a La Badabadoc. La premissa, molt senzilla, la ruptura d’una parella. El resultat, espectacular!
Ivor Martinic escriu i dirigeix una peça molt original. Oberta i amb dos repartiments diferents. Júlia Ferré i Victorio D’Alessandro les dues primeres setmanes i Núria Adrián Campbell i Guillermo Miranda les altres dues. Els actors utilitzen els seus noms, edats i experiències personals, cosa que aporta un punt de realisme molt gran. El que sigui oberta, amb improvisacions i amb dos repartiments em sembla un gran encert. Perquè tot i partir del mateix punt, segur que surten dues obres ben diferents. En el meu cas, vaig veure la primera versió amb la Júlia i el Victorio.
En una sala petita com la Badabadoc, els actors no tenen on amagar-se. Amb una escenografia pràcticament inexistent, unes cadires i la seva imaginació, ells són el centre de l’acció. Però no necessiten amargar-se en res, les seves interpretacions ho diuen tot. Des de l’inici la parella d’actors té una química i complicitat espectacular. Notes la connexió entre els dos i veus com tenen les emocions a flor de pell. I com a espectador les teves també ho estan (vaig estar mitja obra plorant). Feia molt que no veia actors treballant amb tanta veritat. Tots dos estan magnífics en els seus papers, íntims però molt rics en matisos.
A l’inici em va sobtar que el director també hi fos en escena i en alguns moments donés indicacions o fes preguntes als actors. Però de seguida entres en el codi de l’obra i no et molesta gens, és més, aporta moltíssim. Per mi aquells moments eren un distanciament molt sa de l’acció. Com espectador, et feia tornar a la realitat però no sortir de la història, perquè estàs tan ficat i tan emocionat que no surts. Crec que és una eina que funciona molt bé i li dóna un toc molt original a la direcció. Vull destacar un moment que em va semblar preciós, quan l’actor li va demanar al director si podia no estar en escena perquè era un moment molt íntim.
Una de les meves pel·lícules preferides en les que es parla sobre una relació de parella és Before Midnight, de Richard Linklater. És la tercera part d’una trilogia que segueix l’evolució d’una parella, des que es coneixen fins que estan en una crisi. Vaig trobar algunes semblances en com es tracta el tema. Perquè les ruptures no són només tristes, tenen infinitat de matisos. I les persones poden estar tristes, decebudes, enfadades, felices i mil coses més alhora. Tots aquests matisos estan plenament presents al llarg de la obra i crec que és tot un mèrit, perquè em sembla una de les coses més difícils de fer.
Al sortir del teatre pensava, què bonic és aconseguir que una obra que parla sobre una relació en particular transcendeixi i t’apel·li a tu. Que et recordi a les teves experiències i et vegis reflectit en el que acabes de veure, havent tingut una vida completament diferent. És difícil aconseguir parlar sobre l’amor i les ruptures i no caure en tòpics. I no fer-ho i que a més, l’espectador surti remogut (de la millor manera possible) em sembla que té molt de valor. Així que només em queda felicitar a tot l’equip i desitjar una llarga vida a aquesta obra! Tinc curiositat per veure com canvia d’una versió a l’altra... així d’aquí res em tornareu a tenir per La Badabadoc.
