Ricard III
Escenari Joan Brossa, 19 d'Abril de 2019
[caption id="attachment_4696" align="aligncenter" width="300"]
© Cia NomiAr(t)[/caption]
Arrencar de Hamlet el to be or not o be i col·locar-lo al centre de Ricard III. És una sorpresa agradable veure que els famosos versos del príncep de Dinamarca encaixen a la perfecció en un context que no és el seu. La Cia. NomiAr(t) obre el seu Ricard III amb aquest exercici d’intertextualitat tan bonic que t’atrapa des del principi amb un magnetisme líric. I sí, per més que sonin Queen i Lou Reed, Shakespeare es manté gairebé intacte.
La proposta pren com a punt de partida el component emocional del text original, fent que impacti sobre l’espectador mitjançant un seguit de recursos plàstics i audiovisuals. A través d’un maneig precís de les ombres i dels reflexos i amb un tractament curós dels efectes sonors, la companyia aconsegueix portar a escena el conjunt d’emocions que desencadenen bona part de l’efecte dramàtic del text. Hi ha un sentiment de dolor i de violència que es defineix des del primer moment de l’obra, un sentiment d’injustícia i d’impotència que també es fa present des del començament a través d’una gama cromàtica fosca i freda, de sons sords i de crits. Tots aquests sentiments creixen i es desenvolupen amb coherència i elegància durant l’hora i mitja que dura la funció. En una clara intenció de respectar l’obra original, aquest Ricard III aconsegueix crear un collage contemporani, un calidoscopi que celebra el text original de Shakespeare i que, a la vegada, en sobrepassa la mera dimensió textual.
Malgrat tot, és precisament aquest component textual de la proposta, i les ganes de no separar-se de la narració original, el que fa que el conjunt grinyoli una mica. La Cia. NomiAr(t) rescata els pilars de Ricard III i aconsegueix explicar-ne les idees fonamentals, però es perd en els detalls de la narració quan intenta exposar-los de manera explícita. Hi ha moments en els quals es fa difícil establir les relacions entre els personatges que la dramatúrgia intenta ressaltar, i que són fonamentals per entendre algunes escenes. Seguir el fil narratiu també es torna complicat en algunes ocasions, per més que la companyia el situï dins l'esquelet de la representació. Tot això és converteix en un problema en el moment que la confusió derivada d'aquesta mala gestió de la dramatúrgia fa que disminueixi la intensitat de limpacte que la resta de recursos expressius generen sobre el públic.
És evident que avui en dia Shakespeare encara aconsegueix connectar amb l'espectador, i que és possible transportar les seves obres a l’actualitat, tan a nivell temàtic com en l’àmbit més formal. Propostes com aquest Ricard III demostren que els recursos del teatre contemporani són una eina magnífica per intensificar l’efecte dramàtic que tant caracteritza l’obra de l’autor. La Cia. Nomiar(t) demostra tenir unes ganes ferotges d’explorar la vessant més expressiva del teatre i una capacitat imaginativa indiscutible. El resultat d’aquesta combinació és un Ricard III explosiu, potent i fresc que, encara que de vegades es perdi en la narrativa, aconsegueix mantenir l’obra dempeus i fer que el públic la visqui intensament sobre la seva pròpia pell.
Mar Panyella
