Disset anys
Barts Club, 17 de març de 2021
Si vas passar-te els anys de l’escola i fins i tot de l’institut dedicant les estones de pati a preparar balls, espectacles, obres de teatre i gags, potser també vas somiar i provar d’escriure el teu propi musical, si miraves Glee i t’encantava, si encara avui et saps totes les cançons de High School Musical, si vas aprofitar el confinament per tornar a veure alguns dels teus musicals de Broadway preferits, si has visitat Londres almenys una vegada gairebé només per anar a algun espectacle, o si desitjaries que la teva vida tingués banda sonora, tu podries haver sigut La Beatriz. Aquesta companyia superemergent han fet l’espectacle que més els ha vingut de gust arreplegant tot el que són i els ha construït com a artistes.
Disset anys és un espectacle concert que recull emocions, inquietuds, dubtes, angoixes i preocupacions de persones que s’acosten al quart de segle, ja són lluny d’aquella adolescència que els va fer patir tant, però la recorden tan alliberadora. Voler o no voler tornar a tenir disset anys, fer-se gran i caure a la trampa dels adults que s’enganyen fent veure que es lleven cada dia perseguint els seus somnis. Disset anys és un espectacle amb molt poquets recursos i moltes ganes de construir conjuntament gairebé només per passar-ho bé i parlar una mica de veritat. Potser per això és una proposta idònia per a les persones que acaben de tenir disset anys en els últims mesos, anys o dècades, que comparteixen aquest imaginari col·lectiu de justa dosi entre viure de records, de detalls de l’avui, i d’esperances.
L’Adrià i la Clara, i tot l’equip de La Beatriz donen les primeres passes endinsant-se als circuits teatrals demostrant que amb poc es pot fer una obra que emociona tota l’estona, fa riure perquè et parla des de l’actualitat més humana amb què connectar, i completament sincera. Darrere d’aquest Disset anys hi ha el suport de les protagonistes també joves i també en contradiccions de Rent, de Spring Awakening, The last five Years, Next to normal, Waitress, i molts altres mites que han representat tan bé la joventut diversa d’un espai i un temps determinat. Disset anys demostra que només calen dues veus que, encara que no siguin perfectes, congenien dolçament entre elles, amb el piano d’acompanyament i amb una motxilla de referents musicals que adaptats al català gairebé que sonen millor.
Potser és que és un plaer que a l’escenari parlin del que et passa, del que sents, del que vas viure pocs o molts anys enrere, del que et preocupa, amb les cançons que t’agraden, amb el bon rotllo que necessitaves, i els hi sigui igual si ara toca acomodar el públic i controlar els accessos, cantar amb mascareta o sense; i somrient, sense necessitat d’amagar que no desitjarien estar a cap altre lloc que cantant i interpretant tot allò.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
