L'olor eixordadora del blanc

informació obra



Autor:
Stefano Massini
Direcció:
Moreno Bernardi
Sinopsi:

El gran pintor holandès és el protagonista d’un drama en el que tots els personatges estan marcats per la seva relació amb el color. El domini del blanc, que envaeix el manicomi de Saint-Paul-de-Manson, redueix a Van Gogh a un estat de total frustració i d’immobilitat. Durant el fragment d’una jornada, s’assisteix a la tragèdia de l’artista, reduït a ser presoner de la seva ment per la pràctica persecutòria amb la qual es menysprea tota forma individual de diversitat. Entre la visita del germà Teo del principi, la intervenció d’un director que defensa noves teories sobre l’equilibri de la psique i els seus misteris, i la reaparició de Teo al final, la percepció de Van Gogh sobre l’ocorregut posa en dubte la realitat mateixa que s’ha presenciat. El text de Massini és un quadre escènic que, d’una banda, expressa dramàticament la condició de Van Gogh, al qual se li impedeix comunicar-se i relacionar-se amb la seva mateixa identitat. I d’altra banda, comunica les possibilitats d’expressió de l’artista: des de la inspiració fins a la condemna en el silenci de la cancel·lació absoluta del color.

*****

Buscant la contaminació entre la paraula escrita i les veus escèniques -com si de variants de blancors es tractés, denses i subtils, fràgils i violentes- m’enfronto a “L’olor eixordadora del blanc” amb el desig de fer d’un teatre psicològic una forma valenta del llenguatge teatral. Capaç de compondre l’empelt possible entre matèries efímeres: en la psicologia, en les formes i en les dinàmiques d’expressió, com si els elements escènics, incloent als intèrprets, fossin diferents espècies vives. Veig als personatges de Massini com a esbossos de retrats que, si no fos per l’acceleració dels esdeveniments, no els distingiríem, i es quedarien confosos i contaminats entre si en la tela i en l’escena.

Moreno Bernardi

Crítica: L'olor eixordadora del blanc

21/05/2021

¡SILENCI!

per Héctor Naranjo-Gàmez

L’olor eixordadora del blanc, Lo Spazio + Moreno Ensemble project
Teatre Akadèmia, 20 de maig de 2021

‘L’olor eixordadora del blanc’ és un exercici brechtià, amb molt bon resultat, de plasmar la ment de Vincent van Gogh en la seva última etapa, tancat en el manicomi Saint-Paul-de-Manson, on “les habitacions són blanques, els llits són blancs, les finestres són blanques, les portes són blanques, els vestits són blancs i les flors… també les flors neixen blanques”. Aquesta manca de colors i paisatges, que també experimenta el públic des del principi, li escanya l’ànima i el seny. Això queda emmarcat amb la juxtaposició del seu germà Teo i el relat del seu viatge per prats i camps; la seva visita li recorda que hi ha un món a fora ple de colors, de llibertat i de ritme. L’anhel del Vincent pel passat, on ell era el pintor Van Gogh, creix fins a l’obsessió. La situació de pèrdua de poder i identitat anul·la el protagonista en una illa exempta de color i, per tant, de vida.

La paraula “SILENCI”, i el subseqüent silenci, trenca de manera punyent l’atmosfera. Tot, absolutament tot, a l’escenari es para per un moment. Els personatges trenquen el caos amb la paraula gairebé com una súplica, només per tornar al conflicte desgraciadament amb més força. L’ús sinestèsic que fa la direcció de Moreno Bernardi del SILENCI queda retratada per l’excel·lent actuació. El posat o l’actitud (“Haltung”) dels actors, que al principi només sembla una espècie de coreografia recurrent dels bojos que van pul·lulant per tot el teatre, serveix perfectament de premissa per als personatges que després vindran i, a la vegada, per a aportar a la incòmoda inquietud de la psique d'en Vincent.

Aquests tics, aquest posat en moció, són la font del personatge que, marcats per la patologia d’aquest, acoloreixen la seva veu, el seu moviment, la seva expressió i mirada… Tot plegat és un estil o una estètica a la qual el públic potser no està acostumat i li pot semblar estrany, però el manicomi de Saint-Paul-de-Manson es converteix en l’excusa perfecta per a que sembli realista. Sigui el que sigui que vol dir la paraula “realista”.

L’obra viu de la impecable actuació, dels cants i cors dissonants. Creen una òpera desgarradora on el ritme del video mapping, dels actors i del text reflecteixen la constant obsessió del protagonista que, com ell diu, no para de dubtar de la realitat un cop dins de la bogeria, igual que hom no pot parar de llegir un cop hom n’ha après, i demana l’eixordadora pausa del SILENCI, del color blanc que enlluerna tot l’escenari. El públic pot empatitzar amb el pobre Vincent en la seva frustració i el seu aïllament, com a mínim, perquè tots hem estat tancats i sols de manera indefinida.

Al final, el públic no podrà més que ensordir als actors amb un aplaudiment i sortir del teatre reflexionant en SILENCI.

Héctor Naranjo-Gàmez
@hector_naranjo_gamez / @tiodelbarret