Sis hectàrees d’oliveres
Heartbreak Hotel, 3 de juliol
Els secrets són secrets si tothom els sap però ningú no en parla? Els vincles familiars poden justificar un silenci? La violència es contagia? Quant pot trigar a explotar la ràbia? Una dona. Dos barrils de gasolina. I un objectiu: cremar el passat. L’acció de l’obra és ben senzilla: la Júlia vol calar foc a la propietat familiar. En Pau, el seu cosí, no entén el perquè. O, potser, més aviat no vol entendre’l.
Anna Alarcón i Nao Albet encarnen de forma excel·lent els dos personatges que narren aquest espectacle. Des d’un text passiu i una posada en escena pràcticament sense moviments, s’evoquen les situacions, accions i sensacions. Un text ben teixit d’Aina Tur dosifica la història en la justa mesura per mantenir incògnites i anar definint a poc a poc l’entorn familiar dels dos protagonistes.
Sis hectàrees d’oliveres és una història que agafa de la mà al públic per transportar-lo en un imaginari prou concret i alhora general perquè cadascú s’hi pugui ressonar a la seva manera. Realment, l’acció de l’obra no existeix com a tal, sinó que són les converses, existents i imaginàries, entre els dos personatges que ens van contextualitzant i donant a entendre com s’ha arribat fins aquell punt. Què es diuen realment la Júlia i en Pau i què pensen no acaba de quedar clar. Es desfoguen, però sense posar totes les cartes sobre la taula. La tensió que es genera és un crescendo interpretatiu que va acompanyat d’un espai sonor de Jaume Manresa que ens situa en l’entorn rural i els pensaments viscerals dels cosins. La bombolla poètica que s’hi genera ajuda a entrar en el text i la trama, així com a empatitzar (o “desempatitzar”) amb el que estan sentint els protagonistes.
La posada en escena, de la mateixa Aina Tur, i l’espai escènic de Marc Salicrú no són tan encertades. Dintre del petit escenari del Heartbreak Hotel, fan encabir una maqueta de la propietat familiar: una casa envoltada de camps d’oliveres. Com a joc visual, la van omplint i buidant de fum (una boira que amaga el que passa dintre la família? La incapacitat de veure i acceptar la violència intrafamiliar? O, directament, el foc?). Malgrat aquesta simbologia que s’hi genera, el fet de tenir un objecte que, acompanyat d’una sèrie de micros i altaveus pràcticament inutilitzats, ocupa més de la meitat de l’espai escènic, esdevé un punt de distracció de la paraula. El text plantejat requereix una concentració i capacitat d’abstracció considerable: un gran enigma per a desxifrar. En canvi, visualment no s’acaba d’acompanyar aquest exercici imaginatiu i, en part, d’introspecció.
En aquesta aposta tan particular, Aina Tur ens planteja un text amb què, a diferents nivells, s’hi poden sentir identificades la gran majoria de les persones que vegin l’obra. Amb espai per a la visió i reflexió individual, és una proposta alhora evocadora i punyent. Malgrat això, la formulació escènica deixa alguns interrogants que la situen en un punt estrany, sense acabar de casar amb unes interpretacions i narracions que atrapen des d’un primer moment.
Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)
