De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda
Teatre Nacional de Catalunya, 1 d'abril de 2021
Tothom, mentre no parla de tota aquesta merda, parla de La Calòrica com a exemple de companyia que ha anat escalant dels soterranis de l'Institut del Teatre fins al majestuós Teatre Nacional de Catalunya. La companyia, proposta a proposta, ha sabut definir i reforçar una marca pròpia que equilibra humor i missatge que els ha permès divertir i interpel·lar al mateix temps. I de fet és digne de felicitació, perquè quan les coses et van bé i exhaureixes localitats la primera setmana és que algú més que tu mateix creu que fas bé la teva feina. A més, poc se'n parla de com és de difícil fer comèdia en un context de sobreoferta de continguts. I poc se'n parla també, de com és de difícil parlar de l'emergència climàtica quan és el tema de moda, tant pels qui es volen rentar la cara com pels qui ja feia temps que els preocupava.
De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda és una proposta que s'ha adaptat a les regles del joc que de forma tàcita —o no— exigeix una producció del TNC. Primer, és un espectacle més llarg, de gairebé dues hores en l'era de TikToks de 15 segons, que de fet això no entenc per què es considera que la durada atorga aquest grau de prestigi o qualitat al colossal teatre. Després, compta amb la presència d'una actriu reconeixible, Mònica López, que no vol dir més bona que la resta, però tampoc vol dir per res del món actriu dolenta amb qui es fa difícil treballar, em figuro. I finalment, s'acomoden al pressupost disponible amb pantalles que pugen i baixen, una barra de bar gegant i electrodomèstics que ja m'agradaria tenir a casa meva. Tot per explicar com d'humana i vulnerable és una conferenciant negacionista en un congrés contra el canvi climàtic i com de desorientades poden estar les perspectives de totes les persones, posant-se d'exemple a elles mateixes i a una escala de veïnes, que som petites i mirem petit el nostre voltant.
Però no és criticable del tot, de fet és raonable des del moment que el resultat és un espectacle en la línia dels que ha aplaudit el públic de la companyia fins ara. Perquè els calòrics han sabut fer el difícil exercici de seguir sent tu mateixa dins del vestit de la primera comunió. Els actors i actrius de la companyia (Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mònica López, Marc Rius i Júlia Truyol) han fet aquesta cosa tan divertidíssima que ara està tan de moda de representar-se a ells mateixos damunt de l'escenari que fa veure que és el seu local d'assaig, i això els ha permès vestir més o menys de carrer i comptar amb caixes mòbils que podrien haver estat la seva única escenografia al Tantarantana. Si calia crear dues trames paral·leles, una sobre el periple d'arreglar una fuita de merda i l'altra sobre la influència camaleònica de les grans empreses energètiques per aconseguir-ho, doncs es fa i punt, i això també és molt La Calòrica. Diferent seria si s'haguessin venut a una línia artística o el que fos, però els calòrics són fidels a les sorpreses esbojarrades, a fer de gallines lloques i a parlar del que et passa al carrer i des de la perspectiva més pròxima i col·loquial possible.
De què parlem... és una comèdia, i intento evitar les comèdies perquè no em solen fer riure. Normalment em pesa més la realitat i, malgrat la possible sensació agradable, no em fan riure. Encara busco a gent que li passi el mateix perquè estic segura que és normal, amb tants inputs que rebem i tanta pressa que tenim. Doncs calla que amb aquest espectacle sí que es riu, sobretot amb la part de trama lligada al conflicte veïnal de l'edifici on tenen el local la companyia, perquè és la cara de l'espectacle amb la línia argumental més ben bastida i que té més format de relat. Segurament la representació d'aquest espectacle és tremendament extenuant pels artistes, que entreguen la seva ànima oferint un dinamisme brutal, implicació extrema en l'espontaneïtat de l'escena i un treball de caricaturitzar personatges en la justa mesura per ser una mica bèstia però no pixar fora de test.
En fi. M'agrada fer el corcó i trobar l'altra mirada en els espectacles que vaig a veure, però si no et convenç La malaltia o si compres ben segura la venuda de moto que és De què parlem... doncs no hi ha esperit de contradicció que valgui. Aquí el criteri passa pel tub. És un espectacle que està molt bé. Ja està. Òbviament que no m'ha canviat la vida, i per descomptat que no marxo de la Sala Petita del TNC amb una idea clara del missatge de l'espectacle, més enllà d'una bona tocada de peus a terra. Però et venen a parlar una vegada més de la humanitat en el seu sentit més defectuós en una obra amb la concentració més gran de la paraula merda mai vista en un escenari, i ho fan des de la ridiculització de la vida mateixa i dels protagonistes, que és impossible no pixar-se de riure. Ve molt de gust, la veritat. I si La Calòrica l'any que ve ha de fer una producció mitjaneta, deixar les disfresses perquè sí i tornar a la llum estroboscòpica per simular un terratrèmol, doncs que així sia i no passarà res. Això sí, aquest any han sabut aprofitar l'oportunitat i estar a l'altura malgrat l'exigència de la situació i la vigilància de prop del sector, que no permet que projectes tant potents com abraçables es despolititzin.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
